Entrevista amb Serguei Dovlàtov

per Jane Bobko

The Threepenny Review , Winter, 1985, №20 -Winter, 1985-, pp. 16–18

Traducció: Uri Amat

Serguei Dovlàtov amb el seu fill Nicholas © Mark Serman

Quan en Serguei Dovlàtov i jo vam quedar de trobar-nos en una concorreguda intersecció de Nova York un dia de tardor de 1983, no vam pensar a especificar a quina cantonada. Però trobar-lo no va ser cap problema: és un home cepat, i el cap i les espatlles li sobresortien per sobre de la multitud. Vam decidir visitar una galeria d’art i un restaurant russos. Seguint estrictament els costums soviètics, vam estar tres minuts a la galeria i unes quantes hores dinant (durant les quals vam fer la següent entrevista en rus). El borsx era tan bo que en Dovlàtov em va dedicar una còpia del seu últim llibre en memòria d’aquell plat de sopa. Mentre decidia si estava content o no amb la ressenya que Publishers Weekly havia fet d’El Compromís, va sortir del restaurant amb un somriure. «El caixer», em va explicar, «m’ha felicitat per la meva semblança amb Dovlàtov».

Jane Bobko: Com es va iniciar en això de l’escriptura?

Serguei Dovlàtov: Per trobar el meus ancestres com a escriptor ens hem de remuntar un bon grapat de generacions enrere, probablement fins a temps prehistòrics. Segur que a totes les coves hi havia el típic dropo que explicava històries als seus companys de la tribu amb prou gràcia com perquè el deslliuressin d’anar a caçar o, més endavant, de llaurar i sembrar, o sigui, d’haver de participar en qualsevol tipus d’activitat productiva.

La meva escriptura va sorgir de la narració oral. Quan era petit tenia una inclinació cruel per la calúmnia i la difamació; em fixava en allò que era curiós i divertit en la vida i en la gent, i després m’inventava històries a partir de les meves observacions i les explicava de viva veu als meus pares, amics de l’escola i veïns dels apartaments comunitaris.

Quan era un Jove Pioner i anava als campaments d’estiu, volia atreure l’atenció dels meus companys igual que tothom, però no destacava gens en els esports o els estudis, i encara menys en obediència i disciplina. El que sí que sabia fer era explicar històries quan s’apagaven els llums. Tot i que aquesta habilitat no em va convertir en cap líder, sí que va fer que aquells nens cruels i arrogants em consideressin un d’ells. Anys més tard, quan ja era un boxejador d’èxit i havia enlluernat una model xinesa que es deia Li de cognom, no tenia ni una quarta part de la seguretat que havia tingut quan explicava històries als Joves Pioners.

Quan em vaig fer gran i vaig entrar a una universitat batejada amb el nom del sequaç de Stalin, Zhdanov ―que seria una cosa així com posar-li de nom a una universitat “Al Capone” — els meus amics, que eren filòlegs en potència, van començar a introduir-se a la literatura, mentre jo continuava explicant les meves històries. Desenes de vegades persones sensibles i assenyades, inclosos uns quants professors universitaris, em van donar el mateix consell ingenu i inútil: “Només has de posar per escrit totes aquestes històries que tens al cap i ja tindràs literatura de veritat”. Qualsevol narrador sap perfectament que això no té cap mena de sentit. He passat mitja vida, i encara me n’hi passaré mitja més, intentant que les històries que explico tinguin la qualitat formal de la literatura escrita però sempre em sentiré molt més segur en una taula amb amics que assegut a l’escriptori. Un full de paper en blanc m’inspira la mateixa por que abans, i l’únic consol que tinc és saber que escriptors molt més dotats que jo han experimentat aquesta mateixa sensació.

Però no és tan rar en la literatura que la narració oral t’acabi portant a l’escriptura. Sherwood Anderson va seguir aquest mateix camí i en va escriure un llibre meravellós sobre el tema, A Story Teller’s Tale. També va ser així en el cas de l’eminent dramaturg rus Evgeny Shvarts.

Les històries curtes constitueixen la major part de la seva obra, però té o ha tingut el desig de treballar altres gèneres, com per exemple, la novel·la?

Dovlàtov: Quan era jove només escrivia històries curtes, de dues a sis pàgines, ja que no tenia la força ni la paciència per escriure’n més. Més tard em vaig adonar que totes aquestes incomptables històries meves encaixaven amb diversos cicles corresponents a diferents àrees de la meva pròpia experiència: la família, la vida urbana de classe baixa, els camps de presoners d’alta seguretat ―en vaig ser vigilant quan em van reclutar a l’exèrcit― i també el món periodístic i literari. Posteriorment vaig modificar certes històries per integrar-les millor en els seus corresponents cicles, vaig estandarditzar alguns noms, vaig mantenir diversos personatges a través de tots els alts i baixos de la trama, i d’aquesta manera vaig obtenir La Zona, El Compromís, i un llibre que Ardis publicarà en rus aviat, Els Nostres. No obstant això, la primera obra que vaig publicar a Occident, El Llibre Invisible [inclòs a L’Ofici, editat en català a LaBreu edicions, com tots els altres de llibres de Dovlàtov que s’esmenten en aquest article], és una breu narració autobiogràfica. A més d’això, he escrit una extensa novel·la d’amor totalment tradicional, que ocupa sis-centes pàgines. Unes tres quartes parts van ser escrites a la Unió Soviètica, sempre pendent del que en pogués dir la censura, i en conseqüència és un fracàs total.

També he escrit una novel·la curta, El Parc, que sortirà en rus aquesta tardor, i bastants articles i reportatges de premsa. Fins i tot els meus quaderns han estat publicats en rus.

Una vegada, quan encara estava a la Unió Soviètica, un amic que era director en un teatre provincial em va demanar que li escrivís una obra. Va llegir-la i em va dir: “Saps on comença l’acció escènica a la teva obra?”. Va assenyalar la penúltima pàgina i va dir: “Aquí”. “Tota la resta”, va afegir despectivament, “és típica literatura”. Des de llavors no he escrit cap altra obra de teatre i m’he centrat en la literatura.

Vostè es l’heroi de les seves pròpies històries: té això algun significat especial? Vol dir que la resta de personatges també estan basats en persones de la vida real? Com transforma la gent real en personatges ficticis?

Dovlàtov: En el fons, tota obra de ficció és autobiogràfica, bàsicament perquè la vida emocional d’un escriptor és la seva matèria primera, i les seves fantasies més salvatges surten de la seva experiència personal. Aquesta és la raó per la qual cap dels escriptors més brillants han aconseguit donar-nos una imatge convincent del cel, mentre que la imatge de l’infern de Dante o de Joyce causen una impressió molt profunda. Això és perquè aquests últims tenien alguna cosa en què basar la seva descripció.

La prosa russa dels últims anys s’ha mogut cada vegada més cap al format documental, però no es tracta només d’esmentar gent que existeix, citar altres texts o basar-se en fets reals, no hi ha res de nou en això. Jo considero que el que tracta de fer el gènere en el qual treballo, és combinar els artefactes tant artístics com documentals. En la meva prosa intento crear una cadena d’esdeveniments que sigui artísticament coherent, el resultat de la qual és un escrit documental. Per dir-ho d’una altra manera, no estic utilitzant documents sinó creant-los per mitjans artístics. Hi ha un cert engany en aquesta empresa, per descomptat, però la literatura en general no és la més noble de les ocupacions. Barrejo la veritat i la invenció en combinacions tan capritxoses que hi ha moments en què ni jo mateix puc distingir-ne l’una de l’altra. Però la presència d’un heroi líric ― “Jo”― sovint m’estalvia l’ús abusiu de convencions literàries insulses, i estic orgullós, per exemple, de no haver escrit mai a la vida una frase tan odiosa com “La feixuga porta de roure es va obrir amb un grinyol”. Encara estic més orgullós quan em pregunten si tot el que escric ha passat de veritat o quan els meus amics i familiars intenten posar cullerada a les meves històries, explicant la seva versió d’alguns fets tal com ells els recorden, el que significa que confonen les meves invencions amb la realitat.

Un cop vaig escriure un conte sobre el meu pare, i em va trucar per dir-me que no li agradava la història perquè havia escrit malament el patronímic del seu cosí. Espero que els lectors americans no s’adonin d’aquest error.

Bobko: En el seu estil es poden reconèixer certs trets característics que recorden l’estil dels autors americans. Com és possible que algú nascut i criat a la Unió Soviètica escrigui com un americà?

Dovlàtov: No hauria de ser tant sorprenent. La meva generació es va fer gran durant l’anomenat desglaç de Khrusxov, quan es va aixecar lleugerament el teló d’acer i això ens va permetre accedir al fruit prèviament prohibit de la cultura “burgesa”. Vam aprendre els noms de Faulkner, Thomas Wolfe, Hemingway, Caldwell, Steinbeck, Saroyan, Cheever, Fitzgerald, Updike, Vonnegut i Salinger considerablement més tard que els nostres contemporanis d’Occident. La seva prosa es diferenciava en aspectes importants no només de l’escriptura soviètica, grandiloqüent, insulsa i moralitzant, sinó també de la literatura clàssica russa. El que ens va impressionar va ser la genialitat estètica de la literatura occidental, i en particular de la literatura americana, amb el seu to tràgic, l’èmfasi en els veritables problemes de l’existència humana i una competent capacitat per a l’observació de la vida.

També s’ha de dir que les novel·les occidentals, incloses les americanes, es van publicar a Rússia en unes traduccions excel·lents ― l’escola soviètica de traducció és en general un dels fenòmens més extraordinaris de la cultura mundial moderna. El fet és que els millors poetes i escriptors de prosa soviètics, que sovint no tenien cap possibilitat de publicar la seva obra original, es van convertir en traductors per tal de guanyar-se les garrofes d’alguna manera. Akhmàtova, Pasternak, Tarkovsky, Brodsky, i molts altres escriptors notables van començar a traduir a la Unió Soviètica, de vegades en detriment de la seva obra original. Com a resultat, hi va haver un creixement apreciable en la qualitat de les traduccions en detriment de la literatura autòctona. Va passar el mateix amb els traductors de literatura occidental i americana. En cercles no oficials soviètics els noms de Rita Rait, Kashkin, Khinkis, Markish, Volzhina, Kalashnikova, Soroka, Golixev i Papemo es pronuncien amb el mateix respecte que els noms dels escriptors dissidents.

Haig d’afegir que els censors soviètics no són tan estrictes amb les traduccions de novel·les americanes com ho són amb la ficció soviètica. Si una heroïna soviètica li fa el salt al seu marit sense cap tipus de penediment, això és calumniar el socialisme, en canvi quan la promesa de Mike Campbell, la Brett Ashley, fa exactament el mateix a El Sol també s’aixeca de Hemingway, es considera una crítica progressista de la vida burgesa.

Em vaig criar sota la influència de la literatura nord-americana, conscient i inconscientment imitava els escriptors nord-americans, cosa que em van recriminar els editors soviètics, que es referien a la “influència perniciosa d’Occident”. Però aquí [als Estats Units], aparentment tot això m’ha acabat beneficiant, fent que ―en opinió dels editors― els meus llibres siguin més accessibles als lectors americans.

Serguei Dovlàtov amb Kurt Vonnegut

Bobko: Citeu a Aleksandr Kuprin, Faulkner i Dos Passos com els escriptors que més us han influït. Ens podrieu explicar exactament quina ha sigut la seva influència?

Dovlàtov: Em temo que el fet de citar a aquests escriptors va ser extremadament arbitrari. En realitat, m’agraden gairebé tots els grans escriptors — amb la possible excepció de Proust, que, al meu entendre, va morir d’avorriment per culpa de les seves interminables novel·les- i si en algun moment, estant d’un altre humor, he concretat alguns noms, no és més que en un intent de fer el meu gust més selectiu. Els escriptors, com sabeu, poden classificar-se no només en una escala de dolent-bo-remarcable-brillant, sinó també, per exemple, en una escala d’aliè-acceptable-proper-afí. I en aquesta escala, els escriptors que vaig anomenar són, de fet, a dalt de tot, perquè el seu talent va il·luminar els meus primers i complicats anys com a escriptor. El que més em va sorprendre de Faulkner no va ser la construcció de les seves novel·les èpiques, sinó la seva tècnica a l’hora de construir una frase, dins de la qual les disrupcions sintàctiques fan de tot menys apagar-se. Ara no la recordo exactament, però hi havia una frase que deia: “La senyora tal i qual va comprar una botiga de flors, però no perquè li agradaven les flors, ni tan sols perquè li agradaven els diners, sinó perquè adorava els funerals…”. Al meu parer, això és una obra mestra.

Dos Passos va causar sensació entre els meus contemporanis ―i no oblidem que fins als anys seixanta no vam poder llegir a Faulkner i a Dos Passos― amb la llibertat i captivadora flema amb la qual va introduir elements heterogenis de reportatge periodístic, crònica històrica i muntatge cinematogràfic a la seva narrativa. També vam trobar en Dos Passos una incongruència i una ambigüitat a les quals, en aquells anys, donàvem molta importància. Una de les seves heroïnes, per exemple, passeja amunt i avall d’una habitació tota nerviosa, pensant: “En Herbert li torna a fotre al mam… Déu meu, li torna a fotre al mam”. De sobte, mira per la finestra i exclama com si res: “Tant de bo nevés!”. Encara que no sigui la neu, o fins i tot el Herbert, el que ella necessita, sinó el retorn de la puresa perduda de la seva ànima. Aquesta i altres coses similars de la prosa americana em pertorben encara ara.

Crec que hi ha poques persones a Amèrica que coneguin a Kuprin. No era un escriptor intel·lectual, no pretenia expressar “grans idees”, però tenia una vida activa i variada. A més, en Kuprin ― igual que Puixkin― tenia una predisposició especial per fer-se seu i expressar qualsevol punt de vista. I també com Puixkin, no era ni monàrquic ni revolucionari, ni liberal ni conservador; només era escriptor, i s’adequava a les circumstàncies de la vida en general..

M’agradaria descriure un incident que revela quin tipus de persona era Kuprin. Una vegada, acompanyat dels seus amics, va sortir de casa per fer uns encàrrecs. Pel camí, es va trobar amb una captaire cuidant un nadó mentre demanava almoina, i sense pensar-s’ho ni un segon, Kuprin li va donar una moneda de deu kopecks. Després va trobar-se un esguerrat amb la mà estesa, a qui també va donar deu kopecks. Més tard, es va creuar amb un soldat enrojolat i completament borratxo que sense cap vergonya es fotia amb tothom que passava per allà. Per sorpresa dels seus amics, Kuprin va donar al borratxo un ruble sencer. Els amics li van preguntar: “Sasha, per què has donat deu kopecks a una captaire, deu kopecks més a un esguerrat, i en canvi al soldat impertinent li has donat tot un ruble?”. En Kuprin va respondre: “No hi ha ningú que no senti pena per la dona captaire, ningú que escatimi una moneda al pobre invàlid, en canvi l’únic que donarà alguna cosa a aquell cabronàs seré jo”.

L’humor és un tret característic de la teva obra. D’on surt aquest humor?

Dovlàtov: Jo soc armeni, caucàsic, per part de la meva mare, i entre els caucàsics, el sentit de l’humor és una virtut que es valora tant o més que la força física, el valor o ser de naturalesa expansiva. Al Caucas és un crim molt menor matar un home innocent que no pas portar algú a un sopar depriment o pronunciar un discurs avorrit i sense inspiració al seu casament. Així que, a la meva família, que durant els primers vint anys va consisir en tan sols ma mare i jo, eren habituals la ironia, les pulles, els insults, la presa de pèl i les crítiques mútues i imparcials. No paràvem ni un moment de fotre’ns l’un amb l’altre, i aquesta tradició s’ha conservat fins a l’actualitat, amb l’únic canvi que ara la meva dona i la meva filla s’han incorporat a les batusses.

Pel que fa al meu humor literari (per dir-ho d’alguna manera), aquest és en gran mesura una altra conseqüència de la influència de la literatura americana. Mentre que a Rússia encara podríem parlar de grans escriptors en els quals no hi ha ni rastre d’ironia o d’humor, ara mateix no se m’acut cap escriptor americà significatiu que no tingui sentit de l’humor.

Hi ha molta gent que creu que l’opressió, com l’existent a la Unió Soviètica, afavoreix la literatura i estimula el seu creixement. Comparteix aquesta opinió?

Dovlàtov: Aquesta és una pregunta que hauries d’haver fet al gran poeta rus Ossip Mandelstam, que durant anys va aguantar les pressions de l’estat policial soviètic i que va morir, sent un home de mitjana edat, al costat del dipòsit d’escombraries d’un camp de presoners. O Aleksandr Fadeev, que, sota les mateixes pressions, va ser capaç d’adaptar-se, i es va convertir en partícep dels crims del règim de Stalin. Finalment, quan els remordiments van ser massa per a ell, es va trincar un litre de vodka i es va disparar un tret a la boca. O podríeu preguntar a qualsevol dels escriptors soviètics encara vius que, sota la pressió, van trepitjar ―en paraules de Maiakovsky― “la gola de la seva pròpia cançó”, que van domesticar la seva escriptura i, per tant, no van poder adonar-se del potencial creatiu que tenien dins.

Aquestes pressions es poden comparar amb el treball físic pesat, que fins a un cert punt pot endurir un home i enfortir els seus músculs, però que una vegada passat aquest punt el pot deixar invàlid o fins i tot destruir-lo.

Bobko: Per què va decidir emigrar, i per què als Estats Units i no a un altre lloc?

Dovlàtov: L’emigració de la Unió Soviètica normalment es divideix en quatre corrents: la política, l’econòmica, l’artística i, per dir-ho d’alguna manera, la que va en recerca d’aventura. Evidentment, jo pertanyo al corrent artístic. No era un dissident, no vaig participar en cap lluita política, tot el que vaig fer va ser escriure històries que ningú volia imprimir. Me’n vaig anar per poder escriure sense haver de passar por per mi i per la meva família.

Vam triar els Estats Units d’entre els països que acceptaven refugiats perquè, almenys per a la gent que pensa com jo, no hi ha enlloc millor on viure. Perquè la vida aquí sigui més o menys tolerable, cal — com li agrada repetir a Joseph Brodsky― estar molt enamorat d’alguna cosa d’aquest país. Aquí vaig tenir molta sort: em vaig enamorar d’Amèrica molt abans de posar-hi els peus. En primer lloc, quan encara era un nen, em vaig enamorar de les pel·lícules americanes, que les tropes soviètiques havien incautat a Alemanya com a botí de guerra. Més tard, als anys seixanta, em vaig enamorar del jazz americà. Els noms de Charlie Parker, Miles Davis, Gillespie, Brubeck, Oscar Peterson i John Coltrane em tenien encisat. Els meus amics em deien que m’assemblava lleugerament a en Thelonious Monk. Més tard, em vaig enamorar de la prosa americana. I sempre em va agradar conèixer turistes americans (Jane Gallagher, ets per allà fora?). M’agradava la seva elegant desimboltura, el seu comportament desinhibit, el seu menyspreu per les normes, no com nosaltres, que havíem d’anar sempre amb peus de plom. Fins i tot m’agradaven les seves jaquetes més aviat apretades i que tots portessin les mateixes sabates blanques de pell girada.

M’agradaria explicar què era Amèrica per a nosaltres. Amèrica era la nostra idea del cel, perquè el cel, en essència, és el que un no té. Amèrica representava la llibertat, la independència, la franca amabilitat i la tecnologia miraculosa; era una nació de cowboys, de pantalons texans, de discos i de còctels. Per a molts de nosaltres, l’amor per Amèrica, i les nostres idees una mica ingènues al respecte, van ser durant la nostra joventut una espècie de credo ideològic, moral i artístic. A les grans ciutats soviètiques va aparèixer un tipus determinat de jove, que portava un vestit d’estil americà, que anomenava a la seva xicota Mary en comptes de Masha, que tot el dia xiulava la música de la pel·lícula Sun Valley Serenade, i que deia “Hi!” cada cop que es creuava amb algun conegut, fent servir d’aquesta manera tot l’anglès que sabia. Jo era un d’aquests joves.

Llavors vaig venir aquí, i Amèrica no va resultar ser exactament com jo me l’havia imaginat. Ni millor ni pitjor, sinó mil vegades més diversa. Va resultar que aquí hi ha de tot: bo i dolent, grandesa i mediocritat, combativitat i bona voluntat, flema i pragmatisme. Per primera vegada a la meva vida em sento com a casa.

Quina opinió té dels escriptors russos que encara viuen a la Unió Soviètica?

Dovlàtov: Considero la situació literària al meu país penosa, estèril i ―el que és més important― increïblement poc interessant. En certa manera, la situació actual és encara pitjor que quan manava Stalin. Si al començament de l’era Stalin els escriptors de qualitat encara es publicaven, per posteriorment ser vilipendiats per la premsa i finalment ser executats o destruïts als camps, avui dia ja no s’executa ningú, no s’empresona ningú i, de fet, tampoc es publica ningú.

Però no tots els meus amics comparteixen aquest punt de vista extremadament pessimista. Alguns d’ells proven de fer-me canviar d’opinió dient: “Però encara hi ha llibres que demostren talent. Uns quants escriptors aconsegueixen esquivar els obstacles de la censura. Hi ha un terme mig entre ser fidel als ideals i vendre teva ànima.” I sempre estan així. Jo sempre els hi responc amb la mateixa paràbola. La paràbola és una mica suada però tot i així, s’acosta bastant al cor de la qüestió. Imagineu-vos que teniu una mare i que ella viu, diguem, a Milwaukee amb el vostre germà. De sobte, us assabenteu que la vostra mare ha caigut greument malalta i és a l’hospital. Llavors envieu al vostre germà un telegrama preguntant: “Què passa amb la mare? Respon immediatament!”. El vostre germà respon ràpidament: “Estem tenint mal temps a Milwaukee”. A aquestes paraules hi afegeix una descripció ben elaborada i vívida del clima de Milwaukee. Però no diu res sobre la vostra mare. Cada vegada més nerviosos li torneu a enviar un altre telegrama amb la mateixa pregunta: “Què passa amb la mare?”. El vostre germà respon: “El transport públic a Milwaukee no va gaire bé”. A això hi afegeix una descripció detallada sobre el funcionament del sistema de transport públic a Milwaukee. Però no diu ni piu sobre la vostre mare. I així tot el sant dia. Ni una paraula sobre el veritable motiu d’alarma. Ni un mot sobre el que és realment important.

La mare de la meva història podria representar a Rússia i el seu destí, o ― i això no seria tan senzill, però és més precís — també es pot interpretar com allò tan valuós que fa que la literatura sigui literatura, és a dir, l’autoexpressió intrèpida, lliure i sense restriccions.

No obstant això, encara tinc fe en el futur de la literatura russa, i us diré perquè.

Thomas Mann un cop va afirmar que “la literatura alemanya és on sigui que jo em trobi”. Fins i tot per algú de la categoria de Mann, això podria semblar una declaració molt pretenciosa, però només a primera vista. Mann volia dir una cosa molt senzilla, i la seva referència a si mateix era només una qüestió secundària que es va fer venir bé. El que ell volia dir és que mentre hi hagi com a mínim un escriptor de veritat que visqui i treballi, la literatura perdura. O sigui, que mentre hi hagi almenys un escriptor rus de talent que estigui viu i segueixi escrivint, la literatura russa seguirà viva.

Tinc esperança en el renaixement de la literatura russa perquè hi ha escriptors brillants ­com Joseph Brodsky, i altres escriptors magistrals de gran talent com Fazil Iskander i Vedikt Erofeev a la Unió Soviètica, o Vassili Aksiónov i Andrei Sinyavski-Tertz a Occident, que continuen fent feina.

Heu trobat dificultats per a fer que el vostre treball es publiqui en anglès [als Estats Units]?

Dovlàtov: Hi havia, hi ha i continuarà havent-hi problemes. Diguem que encara tinc molt mal domini de l’anglès. M’agradaria citar a una vella exiliada russa que va dir: “Sabia que a Amèrica parlaven anglès, però mai vaig imaginar que el parlaven tan sovint… “

No obstant això, he tingut menys problemes que molts altres escriptors russos als Estats Units. Des del principi he tingut molta sort. Vaig tenir la sort que Joseph Brodsky donés la seva aprovació a les meves històries i les recomanés al New Yorker. També vaig tenir molta sort que l’Anne Frydman, una eslavista amb talent i autora d’un excel·lent llibre sobre Txékhov, s’interessés per les obres d’un obscur escriptor de l’Europa de l’Est i que acceptés traduir-les de franc, a canvi d’uns dubtosos honoraris futurs. També vaig tenir la potra d’aconseguir un bon agent literari, l’Andrew Wylie, que va acceptar representar-me no tant amb l’esperança de guanyar diners sinó amb el desig d’ajudar-me. I, per últim, també vaig tenir la xamba que, per casualitat, la meva prosa complís els estàndards -estàndards dels quals no tenia ni idea- de l’editorial d’Alfred A. Knopf i que aquesta decidís publicar dos dels meus llibres, El Compromís i La Zona.

Però tornem als meus problemes. No sé pràcticament res de literatura i crítica contemporània nord-americana (amb l’excepció del que s’ha traduït al rus), no puc ni escriure una simple carta comercial en anglès, gairebé no tinc cap possibilitat d’establir contactes personals als Estats Units, quan m’expliquen un acudit reacciono fent cara de pallús, quan estic amb americans em sento com un nen de sis anys, i sempre que quedo per dinar amb el meu editor Lee Goerner, un home encantador d’intel·ligència inqüestionable, l’experiència es converteix en un calvari.

La qüestió rau en què consideres obstacles o bé el preu que has de pagar pel fet de ser escriptor. Hi ha una broma que es repeteix sovint en el cercle d’emigrants russos. Un emigrant li pregunta a un altre: “Què, com va tot, et van bé les coses?”. “No exactament”, respon l’altre, “encara haig de treballar”.

Si els seus llibres es publiquessin avui a la Unió Soviètica, com creu que reaccionarien els lectors?

Dovlàtov: Si els meus llibres algun dia s’acaben publicant a l’URSS, només serà com a resultat d’alguns canvis polítics seriosos, el que significa que es publicaran en un corrent general de literatura prohibida i no oficial en el qual també entren les obres de Brodski, Soljenitsin, Mandelstam, i escriptors llargament silenciats com Pilniak, Zamiatin i Nabókov. En aquesta companyia tan enlluernadora, la meva escriptura difícilment causarà sensació, però espero, no obstant això, que jo també tingui un potencial cercle de lectors a la Unió Soviètica. Em temo que no són aquella mena d’intel·lectuals refinats que valoren la profunditat filosòfica o l’experimentació verbal per sobre de tot, sinó els anomenats tecnòcrates, els gustos dels quals són més democràtics. Els meus presumptes lectors són, per descomptat, menys cultivats i refinats que, per exemple, els de Brodsky, però així i tot em consolo amb l’esperança que en tinc més.

Però és probable que fins i tot en les circumstàncies actuals els teus llibres es llegeixin a la Unió Soviètica, no?

Dovlàtov: Els meus llibres, juntament amb els llibres d’altres escriptors exiliats, es filtren a través del mur de les duanes soviètiques en un nombre de còpies molt limitat — al voltant de les desenes, diria jo. Però és difícil rebre’n cap tipus de feedback: la correspondència entre la Unió Soviètica i Occident és inspeccionada minuciosament. Si detecto en una carta algun indici que un llibre meu ha estat llegit, només això ja em desperta fortes emocions. Perquè sé que, si els meus llibres aconsegueixen arribar a Rússia, es passaran cautelosament i en secret d’una persona a l’altra fins que es converteixin en pols. Si els llibres tinguessin ànimes i llengües per parlar, sabríem que somien amb un destí com aquest. ◼

--

--

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store