16.441 passes per dir que m’enyoro

10,76 quilòmetres d’un pas rere un altre, un total de 16.441. Deu coma setanta-sis quilòmetres d’esforç constant, de tirar endavant, de no voler renunciar. Una distància simbòlica. Aquesta xifra és en realitat el servei de neteja que ha fet dissabte dins del seu cap en un dimecres ennuvolat. 10,76 quilòmetres de silencis atapeïts d’essència, de reflexions.
1.076 metres d’enyorança.

Trobar a faltar. Quin gran dilema, no és cert? Què es pot trobar a faltar? Records, memòries, moments passats, qualitats perdudes… Es pot viure trobant a faltar, de fet, és un sentiment que molts tenim en el fons del subconscient i que una cançó, una postal, un vestit, un perfum, un gest, una carícia ens recorda. Aquest dolor incomprensible se’ns endú, ens trepitja i ens devasta sobtadament, sense preavís. No ens podem estar de preguntar-nos d’on ha florit aquesta rosa plena d’espines.

Ens convertim en nostàlgia, en melangia, en enyor.

Enyorar, però, és molt més dolorós. És el plor agònic del cor que crida que li manca una part, un tros d’ell mateix. Deixes de ser íntegre, no et sents un cos complet, ets una obra inacabada, prometedorament insignificant.

Dolor, dolença; tristor, tristesa; enyor, enyorança, enyorament. De quantes maneres puc arribar a verbalitzar el nus que tinc al pit, que s’entortolliga grotescament emmetzinament-me cada mil·límetre del meu ésser? La llengua és sàvia i sap obsequiar-nos amb mots que, com joies precioses, ens enlluernen la vista. Poc importa el contingut, si el contingent és preuat. Tant hi fa si una dona té urpes de gat en uns dits botifarrons, l’anell de diamants ho emmascara i, per un moment, ens fa oblidar l’horrible visió. Amb les paraules, l’efecte és el mateix.

La Marina no entenia per què el seu nom recordava el vigor salabrós i alhora sentia abismes tan amargs com l’enyor. Potser era el cant de les sirenes. Tal vegada fos el crit desesperat de totes les possibles versions d’ella mateixa que s’ofegaven entre els corrents marins i s’enfonsaven irremeiablement cap al llot llefiscós de l’oceà. Boxadora, ballarina de salsa, cantant d’òpera, submarinista, hostessa de concurs televisiu, corredora de maratons, passejadora de gossos, cambrera sobre patins, oftalmòloga, portera d’un edifici modernista, acomodadora de cinema en versió original, directora d’orquestra, jardinera.

L’enyorança tenia una debilitat: tal com venia, marxava. La Marina només havia d’estirar del cordó encertat per desfer el nus que la corroïa com un ratolinet. Un cop païda, l’enyorança esdevenia ridícula i insignificant. Una bestioleta tan petita no podia ser portadora de la pesta.

523 calories menys: la Marina es mereixia un respir en forma de crep artesana.

Aquell vespre, definitivament, es cruspia l’enyorança.

2 de setembre de 2014, 01:29h