Cert, clar i breu
Cançons que són pura poesia
La combinació fascinant de paraules precises i notes curoses desperta dintre meu una part que sol estar adormida. Per art de màgia, una sèrie d’engranatges es posen en marxa i un pilot vermell s’encén. Alerta! Perill!
L’ànima es desboca. La consciència s’allibera.
Se’m dibuixa un mig somriure a la cara, beneït i ximplet, que no sabria dir d’on ha vingut.
Els ulls se m’humitegen i, de vegades, he de fer grans esforços per evitar que les llàgrimes em caiguin rodolant per les galtes.
El cor se m’accelera ben a prop de la gola, com si es volgués acompanyar el cantant, i s’atura per uns segons quan arriba el clímax.
A la panxa noto un buit gegant que segueix el ritme de la música fent saltirons i bellugueigs.
Les preocupacions s’esvaeixen i la ment es deia portar pel flux de pau que m’inunda el pensament.
Tot això és el que sento cada vegada que sona una cançó de Mishima. Tota una dosi d’enamorament, no és cert?
El ritme frenètic del dia a dia sovint no ens deixa gaudir dels petits plaers com ara la poesia. Reconec que jo mateixa sóc bastant ignorant pel que fa a la lírica, però admiro profundament la gent que és capaç de compartir un bocí de la seva essència, ja sigui un pensament, una emoció, una imatge, una vivència; i plasmar-la de tal manera que formi un conjunt tan bell, equilibrat, harmoniós, emotiu. Sens dubte, perfecte.
Per mi, la música és la poesia que trobo més sincera i directa. Poetes i músics, de vegades simples i d’altres molt complexos, ens regalen dolços tan exquisits que ens deixen sense respiració. Un d’aquests caramels que se’t desfà a la boca és aquest:
Cert, clar i breu
Tan cert, tan cert com que tu i jo som altres.
Tan cert, tan cert com que no hi ha res més.
Tan clar, tan clar com que la nit ens espera
Tan clar, tan clar com que no ho fa per tothom.
Tan breu, tan breu com qui no espera resposta.
Tan breu, tan breu com qui sap el que diu.
Ara i aquí,
T'estimo, t'estimo,
t'estimo.
