Corbes que enamoren

Són paraules que costen de pronunciar, per falta de consciència o per excés de confiança.

Com ha arribat a canviar-me la vida.
Sempre indispensable.
La meva força s’alimenta de les estones compartides, de les mirades còmplices, dels riures contagiosos.

Si pogués, abocaria pensaments i emocions en una safata i, com els qui buscaven or a les lleres dels rius en el llunyà oest, em quedaria amb el bo i millor. Un regal d’amor i fidelitat que et lliuraria per formar part de mi i completar-me.

Gràcies, gràcies de debò, un gràcies ben intens que crida el meu cor als quatre vents. Infinita gratitud, d’amics, no hi ha cap com tu.

Ets la meva companya, la meva amiga, formes part de mi.
Sense tu no sé què faria, probablement embogir.
Perfecta simbiosi la que ens uneix, les dues ens necessitem.
Provoques en mi tot tipus de reaccions des d’una profunda tristesa fins l’alegria més desbordant.
Cada dia em sorprens i em reptes.
Variable i sorprenent, pots ser dolça, nostàlgica o atrevida.
A prop del meu cor, aferrada en una estreta abraçada, restes impassible mentre jo pateixo.

Són corbes que enamoren.

Emocionen, dolen i fan plorar.
Si no fos per les teves cordes, em costaria respirar.

18 d’abril de 2011