Equilibri

“Perfora. Extirpa el teu mal. Concentra’t en el teu dolor, no deixis que et venci. No miris d’alleugerir-lo. Localitza’l i fes-ne un forat al voltant. Deixa que l’energia flueixi pel forat.” Aquestes són les paraules del mestre que repeteix incessantment, com un mantra.

La història que s’amaga rere aquests mots no inclou hores d’estudi sobre filosofia oriental ni cap viatge d’auto-exploració a l’Índia. Tot va començar en una sala d’espera. Concretament la sala d’espera d’un saló de tatuatges de la Barceloneta. En un banc metàl·lic. Allà va conèixer en Toni, el propietari del bar de la cantonada, que havia aprofitat una pausa abans de l’hora del vermut per anar-se a tatuar.

—És la primera vegada que véns?

Visca les preguntes impertinents. Tant se li notava a la cara? El cert és que encara no sabia ben bé perquè s’havia decidit a entrar en aquella botiga. Mai abans no havia pensat de tatuar-se i molt menys de fer-se un pírcing. Però aquell rètol sobri i minimalista, gens adient per a un negoci d’aquest estil, l’havien fet canviar de parer.

No va dir res, es va limitar a apartar la mirada amb un somriure tímidament cordial. Estava assegut sobre els palmells de les mans perquè el fred del banc el posava encara més nerviós. Respirava profundament, mirava distret el sostre i es balancejava amb una cadència de balancí. Li feia l’efecte que estava en una sala d’espera del metge, malgrat les imatges de pin-ups que hi havia penjades arreu i el so de guitarres elèctriques que oferia el fil musical. Estava tan concentrat camuflant els seus nervis que quan l’home va reprendre la conversa es va sobresaltar tant que va plantejar-se fugir corrents per la porta.

—Deixa’m que t’expliqui una cosa, que t’adverteixi, millor dit. Això dels tatuatges i dels pírcing no és, com molts diuen, un vici o una moda. Hi ha que ens ho prenem com una teràpia.

Duia un drap de cambrer penjat de l’espatlla. El va agafar amb un gest mecànic i es va entretenir a netejar-se el vidre de les ulleres mentre xiulava el solo de guitarra. Es va inclinar cap a mi amb els avantbraços sobre les cuixes i les cames ben separades, en la típica postura que adopten els mascles ibèrics quan han de parlar de temes seriosos.

— Veuràs, no solc explicar la meva vida al primer que passa, però et veig tan apurat i poc convençut que em sembla que si més no t’ajudarà a calmar-te. Em dic Toni, sóc el propietari del bar de la cantonada, saps? —va dir allargant-li la mà.— En el meu cas, els tatuatges són una representació física dels turments emocionals, són un catalitzador d’energia negativa de manera que el subconscient queda alliberat d’una part del mal karma que l’envolta. Perdona que em posi tan tècnic, no t’espantis, és que m’embalo sol. Vull dir que cada dibuix que em tatuo té un significat profund fruit d’una necessitat de fer neteja. M’explico? És per exterioritzar els mals interns. Mira, què vols que et digui, hi ha gent que va al psicòleg i hi ha gent que es tatua. Et surt al mateix preu si fa no fa. Total, que el que dic no m’ho he inventat pas jo. Són paraules del mestre. Quan t’asseguis a la butaca veuràs el tio més especial i místic del món. Ell t’entendrà, tu només explica-li el que et passa pel cap. Té respostes per a tot, és com un oracle. Ell em va explicar tot això i ja veus, m’ha funcionat. —va afegir, orgullós arremangant-se les mànigues de la camisa de quadres per mostrar tot d’impressions de tinta negra.

Una veu interior li deia que estava a punt de fer una bajanada de les grosses i que el discurs d’en Toni sembla més propi d’un membre de secta que no pas d’un propietari de bar local.

Van cridar el seu nom, li van indicar a quina sala s’havia de dirigir i es va jeure a la butaca vermella. Hi havia un llum fluorescent sobre seu que recordava als que hi havien a cal dentista.

Es va obrir la porta i va entrar un home baix i prim que sorprenentment no lluïa cap tatuatge ni pírcing. Anava vestit de negre i duia els cabells pentinats cap enrere.

—Preparo la sala i en deu minuts torno. Procura tancar els ulls i relaxar-te.

La llum es va atenuar. Després silenci i un festival de fragàncies. Va somniar despert; tot aquell conjunt de perfums el duien d’un lloc a un altre de la seva consciència. Recordava olors antigues i en reconeixia de familiars. Eren tan intenses que gairebé les podia acariciar amb la punta dels dits. De sobte, els aromes van desaparèixer i va percebre a través de les parpelles que tornava a haver-hi claror.

—No vull que parlis; sense obrir els ulls, sense pensar, sense fer res, digues el primer que et passi pel cap.

—Tinc un nus molt fort a la gola.

—Et fa mal?

—Sí, sempre. És difícil d’explicar.—La veu se li trencava per moments. Sentia l’impuls irreprimible d’explicar-ho tot.—És el preu que s’ha de pagar per tancar l’aixeta. I és ben curiós, no sé d’on surten tantes llàgrimes perquè em sento ben buit.

—Vols desfer el nus, oi que sí? Perquè costa molt viure amb aquest dolor.

—Molt, ja no puc més.

—Bé i mal, buit i ple. Tots els antònims se sostenen d’un delicat fil que es pot trencar amb el mínim canvi de tensió. Perfora. Extirpa el teu mal. Concentra’t en el teu dolor, no deixis que et venci. No miris d’alleugerir-lo. Localitza’l i fes-ne un forat al voltant. Deixa que l’energia flueixi pel forat.

Les paraules l’havien hipnotitzat. El mestre parlava alhora que preparava tot el material per a la punció. Se li va glaçar l’orella i un instant després va sentir un petit cruixit i una gran escalfor.

—Sents el batec?

Així és com va decidir gravar per sempre el dolor a la seva pell: per una simple qüestió d’equilibri.

Novembre 2014