La nena felina
Obro els ulls. Em desperto. Tot és fosc encara, però ja no tinc més son. Em bellugo entre els llençols i d’un bot m’aixeco del llit. Faig unes passes per l’habitació i m’adono que alguna cosa no encaixa. No sabria dir què és, però l’ambient m’esgarrifa.
Travesso la porta de l’habitació, deixo enrere el rebedor i continuo caminant. En quatre passes entro al menjador seguint el recorregut de sempre. Mica en mica m’assereno i deixo de capficar-me en pensaments turmentadors. Arrambada al darrere del sofà em dirigeixo al centre de la sala. De sobte, una espurna connecta totes les idees. Reculo una mica i giro el cap a l‘esquerra. Davant meu un mirallet arran de terra em mostra una imatge inhòspita. Un gat és tot el que s’hi reflecteix. Un gat persa de pelatge blanc imponent, d’ulls brillants i amb la cua alçada. L’animal mira estranyat endavant, com si ell tampoc no se’n sabés avenir. No puc evitar d’atansar-m’hi i comprovar que aquella figura no sigui una il·lusió. Amb els bigotis frego la superfície polida i surto de dubtes. Una veueta dins del meu cap exclama:
M’he convertit en un gat!
És llavors quan reacciono, com si el fet de dir-ho en veu alta fos una sentència. D’un bot m’enfilo a la prestatgeria que hi ha damunt de la televisió i faig una ullada al meu voltant. Des d’aquí recobro la vista a la qual estava acostumada. No entenc el que m’ha passat i em començo a atabalar. Penso com, quan i per què ha tingut lloc aquesta transformació. Ara comprenc el que no encaixava: tot es veia més gran.
M’he encongit.
M’he empetitit.
L’estómac se’m regira i el cap em fa voltes.
No puc suportar aquest flux de contradiccions i salto al buit per escapar de tot plegat.
Davant meu es forma un remolí immens i aclaparador d’imatges, frases i records recents. De fons sento veus que em resulten familiars que criden o murmuren frases incomprensibles.
Deixo anar un crit ofegat en aquell estat que està a mig camí entre el somni i la vetlla.
Obro els ulls. Em desperto. Tot és fosc encara, però ja no tinc més son.
