LA PERIFÈRIA

Per aprendre a estimar una ciutat n’has de viure nit i dia els seus racons. Sota un agradable sol de mitja tarda, acompanyat d’una brisa suau o bé sota una pluja ploranera i rondinaire que et glaça el rostre amb gotes amargues.

Ara bé, de res serviria assaborir només les avingudes cèntriques i amples, plenes d’edificis històrics, guarnides d’arbres elegants. Deixar-te perdre per encisadors parcs, per la flaire de les seves flors i la frescor de les seves fonts. Lluir aquella faldilla de flors que tant t’agrada, amb un toc de color dibuixat als llavis per les placetes amagades, buscant la terrassa ideal per fer el vermut.

El que realment em fascina de qualsevol nucli urbà és recórrer a peu les fronteres invisibles i irreals, les barreres de vidre fràgils que seccionen un ens ple de vida: a mi, m’agrada caminar de la perifèria al centre. Una passejada que es converteix en tota una aventura per als sentits.

Quan vius als afores, anar al centre esdevé tot un ritual. Cal estar preparat per caminar, per dedicar-te una estona. Saps que et passejaràs, que somiaràs despert, que tindràs converses interessantíssimes amb personatges inventats, que faràs concerts que ningú no podrà escoltar… Durant una estona deixaràs que els peus et guiïn i que la ment divagui: canvien els papers per un instant! A poc a poc, et deixaràs emportar.

Mentrestant, al teu voltant el paisatge pateix una transformació del tot espectacular. Els carrers s’eixamplen, les botigues i els bars s’amunteguen, les gents s’afanyen a escampar-se en totes direccions. Menys escoles, més oficines; menys gent passejant els gossos, més rodes sobre la calçada.

Jo pertanyo a la perifèria. La ciutat no em desagrada, però sovint em sorprèn i em decep. Els afores toquen de peus a terra, és on la gent autèntica sap què és el patiment i com d’estúpides són aquestes barreres.

El sol m’acaricia l’esquena. El vent bufa per apartar-me els cabells de la cara, per xiuxiuejar-me secrets incomprensibles a cau d’orella. M’alegro d’haver triat fer el camí a peu, és sorprenentment estimulant. D’haver-me permès el gust de regalar-me una experiència com aquesta; d’haver deixat volar les idees, que sortissin lleugeres a airejar-se.

Ara descanso en una terrasseta de tauletes de fusta i cadires alegrament acolorides. M’hi assec i demano un te. A quatre passes, en un escenari davant del riu, una banda entona melodies tropicals. Entretenen el públic evocant els carrers llunyans d’Argentina amb un tango o fent-lo ballar a ritme de bachata i salsa. Jo només endevino alguna nota que s’escola entre el soroll dels cotxes, l’estossec de la màquina de cafè, la dringadissa de les culleretes metàl·liques i una nena que li explica a sa mare què ha fet avui a l’escola.

Tancaré la llibreta i em dedicaré a contemplar com el terròs de sucre es desfà en el líquid ambre, contenta de recordar les meves arrels allà on vagi.

Agost 2014