La ratolineta
La Rita era menuda i tafanera i menjava pipes amb delit. A les tardes, s’asseia en un banc fent veure que llegia, però amb un riure sota el nas, contemplava l’anar i venir de la gent del barri. Ho tenia tot calculat per no perdre’s cap detall.
Després d’una dura jornada escombrant i polint tots els raconets de casa seva, la Rita s’arreglava recordant les paraules de l’àvia. “Les dones sempre volem causar millor impressió als veïns que als homes” No sabia fins a quin punt era certa aquella sàvia sentència de l’àvia, però val a dir que la Rita era d’allò més presumida. Sempre anava amb vestits alegres i mai no sortia al carrer sense ruixar-se de perfum. Així, quan caminava cap a la plaça carrer avall, els farbalans de la falda dibuixaven unes ondulacions a l’aire. A cada pas semblava que una flaire de flors emanés de la tela deixant un rastre per allà on passés.
La Rita només pecava d’un defecte: tenia un cor massa gran per a un cos de ratolineta tan diminut. Volia i volia. Anhelava fervorosament, estimava sense mesures ni retrets. No podia més que cobejar. Sentia un ésser que murmurava i cada so la transportava a paisatges de conte nevats; la blancor i el fred l’asserenaven. Es neguitejava només de sentir la descripció d’aquella fal·lera tan seva de boca de l’ésser imaginari de veu rogallosa. El seu desig no feia més que augmentar; es feia gran, gegant, colós. De tant que volia, rossegava assedegada els cables del televisor per convertir aquell relat irreal ambientat a Rússia en un episodi més d’un guió confús, ple de girs i plans contrapicats. Corroïa el cautxú desgastat per assaborir el corrent rogenc metal·litzat que s’hi amagava sinuosament. Estripava aquell revestiment per buscar una guspira que li reactivés el cor, o bé l’hi parés per sempre.
La Rita no era més que una ratolineta el cor de la qual rugia i rondinava per l’avorriment que li causava la rutina. La Rita s’havia cansat de ser la ratolineta polida que escombrava l’escaleta. Ella volia ser una gamberra, una rodamons. Somniava a reunir coratge i deixar enrere les llums rutilants que il·luminaven la seva vida i els sons ròtics que la rodejaven. La Rita ja no seria mai més la Rita. Prenent les brises sonores de la tardor, la Sibil·la emprenia el vol, feia un nou camí. Era conscient que el sender que s’obria en aquell instant estava ple de d’esculls, de serpentejos. Tanmateix, la Sibil·la somniava, s’elevava, s’acalorava i s’omplia d’esperança amb tot l’impuls que li permetien les seves sabates de sola grisa. La Sibil·la s’ho mirava tot des del cel i somreia.
