Voler és poder o poder és voler?

Fa més qui vol que qui pot

Voler és poder, sens dubte. En tots els aspectes possibles. Penso que no hi ha força més demolidora i potent que la voluntat humana. l’energia, l’empenta, la força i el coratge és sovint allò que ens fa bategar el cor. Per acomplir els nostres somnis i assolir noves metes només ens cal un mateix. I tot plegat és un element poderós, un bé preuat, un poder… així que doblement a favor de voler es poder!

Ara bé, jo veig que aquest tipus de reflexions les apliquem amb molta facilitat a situacions més “materials”, que tenen un resultat final. No sé si m’explico, poso exemples: la carrera és molt difícil, però m’esforçaré i l’acabaré; em vull comprar un cotxe i no tinc diners, però estalviaré i me’l compraré. Que maco seria poder afirmar això amb la mateixa contundència en el terreny personal! Aquí ens trobem uns murs infranquejables que ens posen traves. Així, missatges que haurien de ser senzills i directes es cobreixen de vels translúcids que n’impedeixen veure el contingut.

Dir en veu alta o fluixet a cau d’orella:

M’agrades, et vull, t’estimo, m’encantes, m’inspires i puc fer que funcioni perquè és això el que desitjo, perquè si formes part de mi em sento millor.

Inseguretats, pors, manca de constància, poca transparència: que cadascú se’n serveixi al seu gust! El resultat?

Res de bo, frases surrealistes com:

Crec voler-te voler, de fet diria que et vull, i voldria voler-te voler —si tu volguessis, és clar— perquè potser podria aconseguir el poder de poder.

Siguem realistes, les visions romàntiques del voler i no poder de Romeu i Julieta em semblen pura ciència ficció d’allò més antiquada (no entrem a valorar si l’home és lliure o no perquè encara em queden molts llibres i reflexions per concebre’n una visió pròpia) Em sembla que un voler i no poder, sobretot avui dia, és una bona capa de maquillatge damunt de milers d’incerteses.

Les nenes maques quan se’n van a dormir es treuen les restes de maquillatge i recolzen les galtes netes al coixí, com si fossin éssers renovats. Hauríem de fer com les nenes maques i netejar-nos totes les capes que ens estan de més. I ser, molt simple i complex alhora, nosaltres mateixos.

Ens sentim vulnerables? Sí, i amb tot el dret del món. Jo m’hi sento.

Compartir la teva essència amb algú altre fa por perquè es tracta de la unitat indivisible d’un mateix, allò irrenunciable. Un àtom de tu. És oferir a algú el poder de passejar-se per dins teu i córrer el risc que la jugada no sigui encertada.

Això sí, és impossible descriure el plaer immens que se sent quan surt bé i notes la calidesa de l’altre sempre a prop.

17 de desembre de 2013