Aroma dolençosa de gesmiler

Almudena viu sola, però segueix dormint al llit de matrimoni. Pel matí s’alça, es renta la cara, i després de regar el gesmiler i desdejunar-se amb fruita i formatge fresc — diu que la llet pel matí li senta malament— surt a comprar. Fa dinar per als seus dos fills, ja casats, però sense treball. Almudena rep una xicoteta pensió que li permet comprar fruita fresca, carn envasada i, de vegades, peix. No li agrada massa cuinar, però ho fa de totes formes; a més sap que als seus fills els va bé l’ajuda. El seu nét, Joan, la té enamorada i desmesuradament ocupada; és encara massa jove per a tolerar els entrepans de fuet i formatge que li farà quan tinga un parell d’anys més. Joan és la cosa més alegre que li ha passat en els últims cinc anys, tenint en compte que un infart de miocardi ha soterrat el seu marit i ella ha estat diagnosticada d’un càncer d’ovari, i ara, de fetge.

Si Almudena haguera d’elegir una sola cosa de sa casa serien sense cap besllum de dubte les plantes de la seua balconada. Quan el seu marit encara vivia li agradava vore el gesmiler ben regat i fresc, però només ella era capaç d’estimar el seu creixement caòtic i dolç.

Ara, el perfum amb notes de gesamí de la infermera l’ha transportada per un instant lluny de quiròfan, directament a la seua balconada. Per un moment, ha vist, subtil i salvatge, el gesmiler, que plena d’aroma la seua cambra i il·lumina els seus matins.

— Atad a la paciente — crida la infermera — . ¿En serio nadie le ha colocado las sujeciones todavía? Qué, ¿lo tengo que hacer yo?

Aquesta infermera és la mateixa que moments abans s’ha negat a explicar-li a Almudena què li passa exactament. “¿Cómo se llama lo que tengo en el hígado?”, ha preguntat. “Nada, tiene unas lesiones en el hígado”. “Arriba es que me dijeron un nombre y no me acuerdo”. Silenci.

Lliguen les mans i peus d’Almudena al llit sense explicar-li res i comencen a infondre propofol per a reduïr el seu nivell de consciència. El propofol indueix la son i esborra futurs records, però no altera el nivell de dolor.

Li han clavat un electrode que li ha travessat el ventre i després han encés la punta com una bengala. És tot un alleujament saber que, almenys, no recordarà que ha vomitat damunt seu mentre tractava de contindre les llàgrimes. No recordarà que l’anestesista estava menys pendent d’ella que un jubilat veient un documental de la 2 fent la migdiada; que en comptes de administrar-li un analgèsic, han preferit tallar-li les nàusees amb primperan.

No recordarà que a ningú li importa això que té al fetge, o que passen de que li facen mal els canells perquè les subjeccions estaven molt apretades.

I òbviament no: a ningú li importa, Almudena, el gesmiler de la teua balconada.