Distància

Hui vull estar trist; restar al límit
entre la cara de marbre i el sanglot.
Mirar-me a l’espill i pensar que sóc
més guapo quan les llàgimes em banyen la cara.

Veure’m trets abans dolços, ara amargs,
saber que no és per tu. Que estic trist per un altre,
un que m’estima sempre i se’n adona que existisc de vegades.
Un que em trenca el cor en silenci
i fa l’amor amb ballarins de festival.

Per sort o per consciència em manca la vanitat
de fotografiar-me amb el rostre humit i les galtes rojes,
amb els ulls enfonsats i els llavis tremolosos.
Digues, hauria de fer-ho hui? Necessites proves
per a un grapat de sentiments desordenats i malmesos?

Ni tan sols les guardaria, esgarraria
les imatges amb aquestes mans maldestres
que tant han tocat i tant poc recorden.
Trencaria els rius salobres en blanc i negre,
no deixaria que arribaren al mar i el salaren.

Encara m’agrada el mar dolç.

Hi ha pensaments que, quan els estimem,
són nostres per a sempre.
Si els arrenque de les vísceres,
si els acomiade sense pastissos de crema,
serà fàcil contindre la hemorràgia?

Hui vull estar trist, restar al límit
entre la cara de marbre i el sanglot,
mirar-me a l’espill
i saber que estic trist per un altre.

Però no per sempre.