Escoltar la mort

Mig sedada per la morfina de la nit anterior, Maria no acabava d’entreobrir els ulls. El seu cos menut, envellit i fràgil s’enfonsava entre els llençols blancs del llit de l’hospital. La tèbia llum del sol de l’hivern de València entrava per la finestra i acaronava el seu pit, que es movia irregularment al ritme capriciós d’una respiració dèbil, superficial i frequentment interrompuda per arrancs de tos carregada de mucositat.

Ahir estava prou millor que hui. De fet, ara el metge no ha vist la necessitat d’espavilar-la per a preguntar-li com es troba, prefereix parlar directament amb la filla i explorar-la mentre dormisqueja. L’ausculta, fa un gest greu amb les celles i ens indica en veu baixa:

—Auscultadla vosotros y hablamos luego.

El metge eix fora per a parlar amb la filla i ens deixa sols amb Maria. Deixe la membrana del fonendoscopi sobre la fina pell que li cobreix les costelles i escolte. La respiració comença amb inspiracions suaus, poc a poc es van fent més profundes fins que, gradualment, es tornen més superficials i finalment deixa de respirar del tot. Després d’uns segons, torna a començar el cicle. Patró de respiració de Cheyne-Stokes. Eixim de l’habitació. Els ulls de la filla contenen una llàgrima mentre acaba de parlar amb el metge. Amb els muscles caiguts i prement els llavis es treu el mòbil de la butxaca. En aquesta dona, el que hem escoltat significa que li queda molt poc temps de vida. Menys temps del que pensàvem ahir. Ha arribat el torn de les cridades.

Em lleve la bata, guarde el fonendoscopi i entre a l’ascensor junt els avis d’un xaval que hem visitat aquest matí. Se’n recorden de mi. Estan contents, el nét per fi té un diagnòstic i pot tornar a casa estes vacances. Ara, al carrer, la tèbia llum del sol de l’hivern de València em porta a l’habitació de Maria, i sóc conscient d’una cosa: hui he escoltat la mort per primera vegada. I no puc assegurar-ho, però tinc la intuïció que no serà la última.