La paga

—¿Qué, no me queríais abrir, eh? —diu com a salutació, enfadada. Ha estat esperant uns deu segons a la porta, però per la cara qualsevol diria que ha estat deu minuts.

—Buenos días, yaya —dic obrint la porta i deixant que passe endins—. Estoy yo solo, los papás se han ido a comprar a Valencia. Ahora cuando vuelvan comeremos. ¿Ha comido ya?

Mire el rellotge. Són les 14:33. No em contesta, però és evident que ha dinat ja; la iaia mai ve sense dinar. Deixa el pal de fregona que fa servir com a bastó i es lleva el barret. És el que hom descriuria com una senyora singular.

—No voy a volver a darle euros a tu novia —diu decidida, mirant-me fixament i negant amb el dit índex. La fermesa amb què ho anuncia delata que ho ha estat rumiant tot el matí, potser un parell de dies.

—¿Mi novia?

—Sí, tu… novia. La chica esa que va contigo —diu donant ènfasi a les paraules.

Des que tinc ús de la memòria, la meua iaia ens ha donat, a la meua germana i a mi, el que ella anomena la paga. La paga consisteix en un euro que ens dona tots els caps de setmana. Ja fa uns quants anys que la meua germana va marxar a viure a Barcelona; però com ve de visita amb prou freqüència li la continua donant i ella arreplega els euros al vindre.

—Yo no tengo novia, yaya —dic rient per dintre. Novia, diu. Sé que és complexe encaixar a la seua ment rural els canvis de la vida posmoderna; el que abans es consideraven desviacions sexuals ara ja no ho són. I precisament com sé que és complexe d’encaixar, no ho intente.

Ella arrufa el nas i desvia la mirada, intentant recordar. És conscient que no l’ha identificada correctament, però no li ve res a la memòria.

—Creo que se refiere a mi hermana. Su nieta —l’ajude jo.

—Ah, es tu hermana? Pues eso, que no voy a volver a darle euros. Ya le dará euros su marido.

—Aún no se ha casado, yaya.