Licor de cortesia, tendresa
de plàstic i somriures ceràmics
Postureig, gent important, patrocini i reivindicació
Amb motiu del Dia Mundial de la Salut, l’Associació Valenciana d’Estudiants de Medicina planta una fira dedicada a la promoció de la salut, en la que jo participe com a organitzador. A més de nosaltres, convidem a altres associacions relacionades amb la salut. És un event gran, organitzat completament per estudiants, i es celebra a la emblemàtica Plaça de la Verge de València. Com és ben sabut, organitzar qualsevol cosa a la Plaça de la Verge és més difícil que debatre sobre epistemologia kantiana amb un personatge d’un reality show de Telecinco. En altres paraules, requereix: (1) una pila de permissos, (2) recolçament per part de la Universitat de València i altres organismes, (3) setmanes de preparació intensiva, i (4) un pressupost anys llum dels habituals per a l’associació. Accessòriament, gent important. Necessàriament, ampolles de licor de cortesia, tendresa de plàstic i somriures ceràmics.
La quantitat de gent important que ve a inaugurar la fira augmenta de forma exponencial amb la proximitat de les eleccions, i aquest any no podia ser d’una altra manera: la inversió en cava per a les autoritats ha hagut de duplicar-se respecte als anys anteriors.
Tot i la temperatura mitjana de 22ºC i l’índex ultraviolat altíssim, el fet de veure en directe el comportament de la gent important en acte de campanya provocava calfreds. Alguns mitjans de comunicació tradicionals s’obstinen en trobar responsables del tsunami de postureig que arrassa la base de la piràmide de població, però no pareixen adonar-se de la forma de comportar-se dels polítics davant de càmeres i potencials votants. Eixa parsimònia de moviments per a eixir bé en la foto, eixa manera de donar la mà, eixa capacitat de trobar-se en el lloc correcte al costat de les persones correctes, eixa sensibilitat per a escollir les activitats més adequades: això és la quinta essència del postureig.
En este punt, cal distingir dos tipus de gent important: la que posa diners en l’event i la que no. Evidentment, si la gent important que posa diners es queixa d’alguna cosa, és possible que l’any següent no en pose tants o que no en pose cap. Doncs bé, algunes persones importants que posen diners van comentar-nos als organitzadors que estaven molests perquè el seu logo “no era prou visible”. En aquest punt, vam haver d’utilitzar quasi l’ampolla sencera de licor de cortesia.
La nova Llei de Seguretat Ciutadana afecta als drets dels ciutadans de forma directa, i per tant, també a la seua salut. Som apartidistes, però no apolítics, i per este motiu no hi havia a priori cap problema amb què una de les associacions que cada any té lloc a la fira decidira informar els visitants de la nova barbaritat del govern.
Com no podia ser d’una altra manera, la gent important que posa diners, que ja estava molesta pel logo, ara a més havia vist de passada un cartell de “No a la llei mordassa” i la seua indignació havia augmentat a nivells significatius. Per a assegurar-nos el futur finançament de la fira, els organitzadors vam decidir demanar a l’associació responsable que llevés el cartell un moment, mentre passaven, i que després el tornaren a posar. Finalment vam tapar el cartell; així, la gent important que posa diners no el va haver de tornar a veure i van acabar encantats amb la fira i amb nosaltres.
Al demanar-los que l’ocultaren, estàvem demanant massa? Realment calia l’autocensura? Eren tan importants els diners i la influència de la gent molesta com per a vendre les nostres conviccions? Crec que les respostes a estes preguntes són tan clares perquè les preguntes tenen un plantejament incorrecte des del principi: des d’un punt de vista pràctic, només eren un grapat de persones que no veien el cartell durant uns minuts, mentre que milers de persones el podien veure al llarg del dia, persones que fins i tot preguntaven on havien de signar per a fer enrere la llei.
Supose que a manifestar-se i a obtenir beneficis alhora s’aprén, de la mateixa manera que la gent important aprén a depurar les seues tècniques de postureig any rere any; no cal elegir entre les pròpies conviccions i el patrocini alié. Només cal un poc de seny i ampolles de licor de cortesia, tendresa de plàstic i somriures ceràmics.
