Sobiranisme + Regne d’Espanya
A les institucions espanyoles els encanta l’olor a gas
La primera vegada que vaig escoltar la paraula margalló tenia menys de huit anys. La va usar mon pare per a nomenar la única palmera autòctona d’Europa, dioica, de fulles grosses en forma de ventall i de flors en raïms densos, la Chamaerops humilis, de la que es menja la medul·la. Van haver de passar molts anys, però, per a que relacionara margalló amb el seu parònim Margallo, el cognom d’un polític prou més aspre a la boca que el tronc tendre de la palma. I molt més donat a comparacions d’elecció selecta:
“El ofrecer una consulta […] no es una opción razonable. […]. Usted me dice que me invita a café, vale, yo le invito, pero si usted me dice que además se lleva a mi mujer… hombre, por lo menos tendremos que hablarlo” —José Manuel García-Margallo, 17 de Juny del 2014
Tot i que identificar Catalunya amb la seua dona aporta més dades del pensament d’aquest senyor sobre la propietat del que es pot entreveure no vull entrar massa en debats estèrils sobre el masclisme i el colonialisme. La lògica de Margallo és clara: si la dona està pensant en divorciar-se el millor és enganxar-la al llit amb unes manilles. Tanmateix, he de dir que hi ha ministres més aspres a la boca que aquest.
Entrant en matèria, la Constitució Espanyola autoritza únicament a l’Estat el procediment de referèndum, però permet a les comunitats autònomes fer consultes no referendàries. Per tant, una consulta popular com la que ha plantejat el Govern de la Generalitat és a priori legal tal com consta a l’Estatut d’Autonomia. Ara bé, el Tribunal Constitucional ha suspés cautelarment l’anomenada llei de consultes durant un plaç màxim de cinc mesos. Però per què l’ha suspesa? La raó és que quan el Govern interposa un recurs d’inconstitucionalitat contra disposicions normatives autonòmiques és suspén immediatament la vigència de la disposició impugnada, no té res a veure amb el seu contingut.
Com es pot llegir al comunicat del ple del TC, “el Presidente del Gobierno ha invocado en sus recursos el artículo 161.2 de la Constitución”. Permetre que la gent opine (recordem que de forma no vinculant) provoca per alguna raó una espècie d’urticària acompanyada d’un neguit poc definit al Govern espanyol. En altres paraules, la por els ofega com tros de pernil massa gran embossant-los la tràquea. Però no és l’unic: el principal partit de la oposició (aka PSOE) segueix amb la seua característica marxa atàxica, i com un au sense cap es llença a fer asseveracions de coherència i credibilitat dubtoses, com ara que està a favor de la “democràcia” però en contra de preguntar als ciutadans i alhora a favor de reformar la constitució per a instaurar un model d’Estat federal (opció que es troba disponible a la papereta de la consulta, sí-no). Això sí, sense concretar massa. Lamentable.
Sentir-se pobrament representat per l’Estat espanyol i pensar que la independència suposaria una millora (econòmica, social, cultural, política) és potser tan possible, respectable, i defensable com sentir-se espanyol abans que català i pensar que la independència només empitjoraria la situació. Clarament, el sentiment independentista té repercussió fora de les fronteres de Catalunya, com ara al País Valencià, quan Raimon expressava la seua preocupació per la possibilitat d’apogeu de l’anticatalanisme i les reaccions que van suscitar els seus comentaris. Els motius pels quals els ciutadans deriven entre una i una altra opció són complexos i motiu de discussió des de fa anys, i el context català és actualment un escenari canviant, ple de matissos, i de difícil anàlisi.
Però enviar a quasi mig miler antidisturbis arreu d’Espanya per a reprimir les protestes pel bloqueig de la consulta —tot i que els Mossos tenen les competències— no és d’anàlisi tan intrincat: és una demostració de força per part de l’Estat que no cal. I com aquest, hi ha innumerables episodis de rebuig i repressió sistemàtica. No cal generar més impotència, més frustració.
Ara, escàndols de corrupció, retallades, governs de dretes, interessos poc transparents i unes cullerades de nacionalisme es mesclen a una olla que continua al foc. I hui les institucions espanyoles, quasi llepant-se els dits, pareixen obstinades en deixar el gas obert.
