Sobre la desafecció

Una qüestió de sintaxi

“El desapego de la ciudadanía hacia las instituciones […]”

És una frase subtil, quasi eufemística, ben construïda, i amb un rerefons intens, que es fon a la boca. Poètica, m’atreviria a dir. Potser per aquest motiu és una frase que s’estila, especialment després de les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de maig; comuna a la boca de periodistes, polítics, tertulians i altres éssers pluricel·lulars hematòfags més o menys dignes que tenen veu als mitjans de comunicació. És la explicació a tots els problemes del bipartidisme. És la frase.

Avui, entre totes les declaracions miasmàtiques que es feien ressò de l’abdicació real, he escoltat a la inefable Rosa Díez, amb aquesta veu ferma amb què Déu va proveir la senyora, pronunciar aquestes mateixes paraules, amb la diferència que ha elegit “…entre la ciudadanía y las instituciones”, en un intent de fer la expressió més suportable i més propera a la ciudadanía.

Supose que aquest ha estat el punt d’inflexió en què la nàusea ha sigut irrefrenable i en comptes d’apropar-me al lavabo m’he apropat al teclat. No en dramatitzem, tampoc: la frase no és falsa. Només li calen un parell d’ajustos gramaticals per a fer-la més propera a la ciudadanía —i a la realitat—, perquè és evident que el nucli del sintagma nominal no és el que deuria. M’explique:

“El desapego de las instituciones hacia la ciudadanía […]”

Ara sí.