Una cremada de nen gran

Que els escriptors estan mal del cap és un dels trets que caracteritzen socialment la pràctica de la escriptura a nivell creatiu. Hom accepta que pel fet d’escriure has d’estar un poc tocat de l’ala en major o menor ordre de magnitud. Durant molt de temps he cregut que era un tòpic; potser un deliri de vanitat pròpia de l’artista, inherent a la seua matèria antropocentrista superior a tots els afers i oficis. Però hui he descobert que no, quan m’he sorprés a mi mateix provocant-me dolor a propòsit per a poder escriure de forma més versemblant. Un dolor com el pesar de donar voltes a un filet de vedella massa fet; l’angoixa de deixar-se portar i perdre’s entre les onades; o la cremada de primer grau d’estimar algú i saber-se conscient que no val la pena, que no és el moment.

I la putada és que encara me l’estime. Estime el seu somriure juganer, el seu rostre de nen gran, les seues arrugues al costat dels ulls, els seus primers cabells blancs. Que em demane cantar per a ell amb una faringe malmesa per l’alcohol i un got de plàstic boca avall com a percussió acompanyant. Estime dir-li que no. Estime que no m’estime, estime trobar-lo a faltar. Per això revise fotos, recorde abraçades i invente converses que mai s’han produït. Evoque gestos i enyore la seua forma de donar-me les bones nits. Aprofite moments per endur-me’l llit, a l’autobús, o davant l’ordinador, fins que aconseguisc que un bassal de llàgrimes se’m forme davant les pupil·les i em vesse sobre la cara. I sense intentar protegir-me, espere l’arribada d’eixa punyada baix les costelles, una punyada de dolor que em doblega i em fa voler-lo amb més força. I quan el bassal és un llac, els queixals mosseguen la saliva i tinc el pit afonat sé que és el moment de decidir entre deixar-ho estar o deixar-ho escrit.

Hui m’he decidit per la segona opció, potser per pragmatisme utilitarista o perquè finalment he entés que s’ha acabat. Prompte m’hauré de buscar altres maneres de plorar.