Apuntes para filmar una máquina del tiempo
Juan Méndez Bernal desapareix en combat el 21 d’abril de 1939. Molt de temps després, algú troba els seus ossos entre la sorra. Quan això passa, quelcom transporta Joan fins a una platja llunyana. A poc a poc, el viatger del temps recobra la sensibilitat i es retroba amb la realitat. Comença un viatge de tornada a casa 85 anys més tard. Aquell mateix algú que va trobar els ossos de Juan fa temps que intenta comunicar-s’hi a través d’un artefacte desconegut i màgic: el cinema.
Apuntes para filmar una máquina del tiempo es configura com una intervenció cinematogràfica de recerca. Un procés que pretén acostar-nos a altres universos possibles. Aquesta obra és un exercici que ens aproxima a la contrahistòria d’un esdeveniment específic: la guerra civil espanyola. És un intent d’acostar-nos als darrers testimonis que l’han presenciat i que segueixen formant part de nosaltres.
Què queda d’aquells que diuen que són els meus avantpassats? Com coexisteixen i s’entrellacen els qui van venir abans que jo? Què tinc jo dels fantasmes del passat i què tenen ells de mi? Per què sento dol per algú que no he conegut?
A través d’un total de 28 cartes que va deixar Juan Méndez Bernal (1901–1939) durant la guerra civil espanyola, intento invocar-lo usant les seves paraules. Li envio preguntes mitjançant l’artefacte cinematogràfic, amb la intenció que aquesta eina/art sigui prou potent per trencar les fronteres de l’espai i del temps.
La carta és una càpsula de memòria personal, com una fotografia. Les següents que envia en Juan des del front són càpsules de memòria col·lectiva. Durant aquell estiu, en què van aparèixer aquestes cartes de fa gairebé cent anys, em vaig adonar que hi havia coses de mi en en Juan. Les seves cartes eren una porta a un altre temps, i alguna cosa dins meu sentia la necessitat de fer una ullada i “escoltar amb els meus ulls allò que em tenen que dir els morts”. En en Juan vaig trobar anhels i pensaments d’un ésser, d’una ànima que patia i sentia. Encara em va sorprendre més veure com la seva lletra canviava d’una postal a una altra, i especialment quan en alguna ocasió demanava tabac per a un tal alferes que l’havia ajudat a escriure una de les seves cartes. D’aquesta manera, les correspondències que enviava en Juan no eren només d’en Juan, sinó també, en part, de tots els seus escribes. D’alguna manera, aquelles paraules sempre quedaven impregnades per les mans que les escrivien.
En altres dels seus textos, parlava constantment d’una màquina, una obsessió gairebé malaltissa que evocava la possibilitat d’altres mons. Aquesta màquina semblava ser algun instrument que posaria fi al patiment de la seva família. Sense arribar mai a saber què era realment aquesta màquina, vaig crear en la meva ment la imatge de Juan i d’aquell invent: I si de debò era un artefacte que posaria fi a la guerra? I si aquesta màquina era una màquina del temps? Què pensaria Juan d’aquesta nova realitat si pogués conèixer-la?
L’única manera que vaig concebre per tornar-lo a la vida era a través del cinema. Per a mi, era l’únic mitjà de fer-lo visible uns instants davant els meus ulls, que respongués a les meves preguntes i sabés que el record segueix viu, com una cicatriu que a vegades crema. Una mena de cadàver exquisit compost pels trossos de les seves cartes que no fan més que oferir un espectre del que va ser.
