Aqui só pode viver o diabo
El 2018, arran d’una invitació del meu pare, visito Terceira, una illa volcànica envoltada per l’Atlàntic a l’arxipèlag de les Açores (Portugal) d’on prové la meva família paterna. A partir d’aquell moment, com si es tractés d’un encanteri, el meu cos i pensament queden totalment captivats pel territori, exercint una força gravitacional i obsessiva que em fa tornar diverses vegades fins a mudar-m’hi el 2021.
Durant aquestes anades i vingudes, i d’una manera inconscient i ingènua, recopilo i absorbeixo informació que es diposita subtilment en el meu imaginari fins a desbordar-se i manifestar-se en un cos estrany i monstruós que encarno. D’aquesta experiència, travessada per la por, la sobrecàrrega i la dissociació, no trobo una resposta o un moment rellevant que pugui assenyalar com a desencadenant del relat, sinó més aviat una saturació d’esdeveniments i imatges que constaten un cos travessat per l’invisible, el paisatge i les seves relacions de poder.
Aquest projecte, alimentant-se de les arqueologies del saber, l’experiència corporal i usant com a metàfores el món natural no-humà, els moviments sísmics i la falla tectònica que travessa l’illa i que uneix el continent africà, euroasiàtic i americà (fent que els seus habitants col·loquialment diguin que viuen “al centre del món”), és un intent especulatiu de captar el magma gris, innombrable i descentralitzat, que sorgeix del xoc dels oposats energètics coexistents a l’illa i que sento absorbir.
Per això, aquesta proposta és un intent de digerir el cos manifestat i vivenciat després de l’encontre amb l’illa, els seus moviments interns, fascinació i el pes de la seva memòria, en un diàleg amb les contradiccions de l’atracció i el rebuig: un intent de recompondre la matèria tova, un cos femení absorbit pel territori.
Des de fa anys, treballo des d’un enfocament experiencial, en el qual la teoria es retroalimenta constantment de la pràctica i la qüestió central de l’obra es compon des del cos, el moviment, la intuïció i el present. Aquest tipus de metodologia, ancorada al no saber, habilita un espai solidari i autònom entre l’obra i el propi desig, deixant que la configuració de materials (visibles i invisibles) es concretitzin més enllà d’una idea o estètica concreta.
Per tant, aquest projecte no parteix d’un marc teòric concret, sinó d’una pràctica situada: estar en contacte directe amb les persones i els seus llegats, encarnant preguntes, nedant, parlant amb les estrelles, transcrivint memòria oral, llegint faules locals, dormint al bosc, pescant. En un segon pas, amb un arxiu acumulat que es pregunta a si mateix per la seva funció i centre, començo una investigació erràtica, transdisciplinària i perifèrica per a la construcció d’un treball que es sustenta epistèmicament.
En aquest cas teòric concret, l’obra parteix del supòsit que matèria i cos són portadors i transmissors de memòria, i, per tant, el contacte entre ambdós, un canal de circulació d’imatges i sentits capaços de desencadenar processos individuals vinculats a la història col·lectiva. Per això, m’he acompanyat d’autores feministes i post-naturalistes com Astrida Neimanis (autora de “Bodies of Water”), Jackie Wang (autora de “Oceanic Feelings and Communist Affects”), Lola Olufemi (autora de “Experiments in Imagining Otherwise”) i Núria Gómez Gabriel (autora de “Traumacore: cròniques d’una dissociació feminista”).
Altres referents essencials per al projecte van ser els peixos, els minerals, l’aigua, els cagarros, les balenes, el vi, els amics, la família i la lapa burra.
