Sobre l’obra
Correspondències es configura com un lloc de trobada, en els fulls d’una llibreta d’apunts, obert a tota la gent que anem i venim per Negra Mosca, sovint sense arribar a creuar-nos.
Pescant directament d’entre l’arxiu fotogràfic personal que solem dur a la butxaca, jugarem a contestar-nos i a buscar els punts de contacte entre els nostres habitars paral·lels d’aquesta ciutat densa i formiguejant, per anar construint una deriva conjunta d’ecos i de rèpliques. Impressions instantànies, una foto sobre l’altra, tant si poden conversar per nosaltres com si es tracta finalment d’un telèfon espatllat.
*
Al·ludint tant a la relació per carta com a la idea de connexions entre desconeguts, a Correspondències no es tracta d’una relació postal convencional, sinó que es proposava un punt d’intercanvi a cegues, en forma de llibreta. Com si fos una mena de llibre de visites, a l’espai de Negra Mosca hi vam col·locar una llibreta d’esbós en blanc amb unes instruccions a la primera pàgina i una mini-impressora tèrmica Bluetooth, des de la qual es pot imprimir sense tinta (com una màquina de tiquets) des del mòbil.
Jo hi vaig enganxar una primera imatge de la meva biblioteca personal del telèfon, i proposava que els visitants, talleristes i assistents d’esveniments de Negra Mosca que hi anessin passant puguessin intervenir, establint una mena de deriva visual col·lectiva: a partir de la última foto que hi trobessin, buscar-ne una altra a l’arxiu del seu propi mòbil que pugués tenir alguna connexió amb l’anterior, alguna correspondència de la forma que fos (formal, poètica, narrativa, juganera, subjectiva…). Aquesta foto s’imprimia amb l’aparell tèrmic i s’enganxava a la llibreta.
La proposta responia a la voluntat de buscar contactes entre la vida i la mirada de les persones que freqüentem l’espai, potser sense coneixe’ns o trobar-nos. Volia posar en joc també l’arxiu visual personal, habitualment ingent i inexplorat, que portem a la butxaca la majoria de persones que tenim smartphone. I llançava la pregunta de si era possible establir una mena de conversa només en les fotografies, si podríem d’alguna manera dir-nos coses amb elles. Potser, si es podria arribar a formar una seqüència a moltes mans de petites fotos en blanc i negre responent-se les unes a les altres. I en comptes d’enviar-les a través dels canals virtuals acostumats per consumir-les cadascú en la seva individualitat, proposava un lloc fixe on la gent hagués d’acudir físicament a veure-les i a participar, posant de relleu el suport material de les imatges amb l’acabat de baixa definició, monocrom i d’aspecte característic de tiquet. El paper com a espai de trobada, en aquest cas no en un sobre creuant fronteres sinó esperant els seus visitants i recollint-ne la petjada.
Correspondències va ser la resposta a una invitació de Negra Mosca, a intervenir seguint el leitmotiv de la programació de tardor de 2022: “Deserts plens de formigues”: “[…] aquest curs 2022–23 el volem començar parlant d’allò que no es veu a simple vista, d’allò que s’ha de buscar o d’allò que no té imatge. “Deserts plens de formigues” […] és allò que trobem on no esperem trobar res. Un punt de vista alternatiu, sigui exclòs, oblidat o directament desconegut, impensable. Com escrigué Jacint Verdaguer al seu poemari “Al cel” (1903): “On tu hi veus lo desert, eixams de mons formiguegen”.
SOBRE L’ARTISTA
(*Villach, Austria, 1997)
Graduada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2019). He realitzat estudis de disseny gràfic i editorial a l’Escola Massana (2020/21), i una formació no reglada en terrisseria des de 2018. Actualment desenvolupo la meva investigació artística a La Escocesa, centre de creació on vaig iniciar una residència el passat gener de 2023. Ho compagino amb el treball com a ceramista.
La meva pràctica artística ha experimentat al llarg dels anys un viratge, des d’una experiència que girava habitualment entorn la creació d’imatges (fotogràfiques, pictòriques…) cap a un progressiu esgotament i una nova línia d’investigació predominantment material i processual. No obstant, en aquesta línia encaminada aquests últims anys segueixo encara pensant i investigant entorn les imatges i el llenguatge visual en general, de forma diferent, a través d’objectes i materials.
Per exemple, en procediments de caire escultòric sovint escullo materials que, a més d’una afinitat personal, em remeten o d’alguna manera deriven de les disciplines i genealogies artístiques de les quals procedeixo, per tractar de transformar o distorsionar els seus usos tradicionals.
Incorporo també altres elements de procedències diverses, que poden portar amb ells al·lusions a altres propietats, usos, semblances, connotacions, records… Amb aquesta mena de cosmos objectual construeixo una via d’exploració oberta i intuïtiva, per posar en joc, entre la forma i el significat, les idees o temàtiques que em preocupen.
Entenc el meu desencantament de la fotografia i la representació dins un context epocal o social de saturació que penso que d’alguna forma és prou generalitzat, i que el projecte de Correspondències em va donar la oportunitat de contrastar i debatre amb una comunitat vinculada a l’espai de Negra Mosca. Era sobretot una forma de compartir inquietuds entorn la possibilitat de comunicació, enteniment i creació de sentit que poden o no poden oferir les imatges avui dia, i les formes en què ens relacionem amb elles quotidianament.
L’entrevista
1- Creus que perdre control sobre l’obra dona resultats més interessants? És una manera de treballar que ja havies utilitzat?
Per mi era un moment més aviat inusual i no es correspon gaire amb la meva manera de treballar. Normalment, és més solitari i d’una manera més controlada. Vaig sentir la necessitat de trencar una mica això. Arran de la proposta que em van fer a l’espai de Negra Mosca vaig tenir ganes d’obrir un espai més compartit amb els altres. I la veritat, és que clar, quan les persones hi intervenen ni tan sols hi soc ni hi tinc un contacte directe quan estan participant a l’obra. Es fa bastant patent que el que puguin ser les meves preconcepcions no han de materialitzar-se. Hi ha aquesta cosa de fins on explico i dono instruccions, fins on exterioritzo les meves expectatives.
2- Quines són les tècniques que poses com a premissa?
Jo proposava que es centrés en aquest joc de respostes, com una mena de cadàver exquisit, però sense crear una imatge expressament sinó que fos extreta de l’arxiu del teu mòbil. Perquè la cosa fos pràctica crec que té més sentit amb les fotografies que ja tens. Poses en contacte la quotidianitat d’altra gent, maneres de trobar paral·lels i connexions. Clar, o sigui, és una mica jugar o posar en contrast unes imatges que són molt personals i immediates amb el text que és una manera més lenta i gradual. Una espècie de trobada una mica més condicionada per les circumstàncies materials. A més a més, que estiguin impreses amb el mateix format permet una unificació que m’interessa. Hi ha gent que volia imprimir-ne dues, fer una composició sobre la pàgina, va haver-hi mil maneres de provar coses diferents.
3- Havies treballat amb aquestes fotografies del mòbil i perquè t’interessaven?
És una cosa que incorporo dins del que són les meves pròpies imatges. Algunes fotografies que faig de manera espontània s’han arribat a incloure dins d’obres pensades d’una altra manera.
4- Veient la totalitat de l’obra hi ha alguna cosa que no t’esperaves que ha sorgit o quina ha sigut la teva impressió del general?
Han sortit seqüències bastant divertides que potser no hauria pensat que la gent connectés coses d’aquesta manera. Potser, aquests moments que se n’han anat produint és el que més m’ha sorprès, i també és veritat que ha costat una mica més del que pensava. El ritme d’intervencions i la freqüència d’obertura de l’espai, ho hem deixat més temps del plantejat. Llavors, no considero que hi hagi un punt final encara, no s’han acabat d’omplir totes les pàgines, un punt final seria que s’acabessin.
5- Comentaves que la teva obra havia fet un viratge de la fotografia cap a l’art processual…
Sempre m’ha agradat fer un munt de coses diferents i barrejar diferents tècniques. Al llarg del temps m’ha costat més un tipus de treball fotogràfic i ja no sentia la necessitat de retratar d’aquella manera o de crear aquest tipus de coses representatives. No estic dient que no es puguin utilitzar d’una altra manera no representativa. Va haver-hi un esgotament, això no és el que jo vull fer, no em surt treballar d’aquesta manera. Potser vaig buscar una cosa més matèrica i processual, ja que creia que em donaria un camí més indeterminat d’intencions personals, unes possibilitats més ambigües, em semblava una manera de treballar menys predeterminada de voler comunicar alguna cosa molt concreta o llegible. M’interessa treballar d’aquesta manera més física i de treballar amb el propi matèria.
6- Aquesta de manera de treballar sense tant apriorisme s’acosta bastant el tipus d’obra que has presentat a Lluerna…
Sí, total. De fet, en fer la presentació per Lluerna em va anar molt bé per recapitular, i també hi ha el sentiment que no ets l’única persona que li ha passat això. Hi ha un tema de saturació d’imatges, no és una cosa només meva i volia llençar-la a la comunitat de gent que transita per aquest espai. Es va fer a través d’aquest esdeveniment, una espècie de col·loqui sobre la peça en què vam parlar de tots aquests temes. Després d’aquest joc col·lectiu amb imatges també volia posar-li paraules amb comú.
Lluerna és un espai jove per compartir processos i metodologies d’investigació artística agafant com a punt de partida l’obra de Miró i les temàtiques de les exposicions temporals.
En la quarta edició reflexionarem entorn a la correspondència, per més informació visita aquesta pàgina.
Per participar t’has de llegir les bases de participació i enviar el formulari. Per a més informació fes clic al següent enllaç. Si vols saber més sobre Lluerna, visita aquesta pàgina.
