Centímetres de pell

Claudia Jiménez — Converses singulars II

A hores d’ara, mai em faria un tatuatge però això no treu que sempre hagi trobat interessants aquests artistes que fan dels cossos aliens els seus llenços. Quan vaig veure que una amiga d’instagram (@stepbystep.tats) havia començat a fer-ne utilitzant el mètode tradicional, prescindint de la màquina, no vaig dubtar en fer-li aquesta entrevista.

Té 18 anys, és sabadellenca i entre els amics es fa dir Jimcu. La tècnica que utilitza s’anomena hand- poking (punxar amb la mà) i consisteix en agafar una agulla esterilitzada d’un sol ús, sucar-la en tinta i introduir-la a uns dos mil·límetres de la pell.

Personalment penso que és un exemple de la contrarevolució analògica que acompanya la revolució digital i tecnològica que vivim. Actualment, existeix una nostàlgia -i per tant una revalorització- de tot allò que és artesanal. El contacte i la producció humana en els mercats potser està disminuint, però alhora és la millor valorada.

L’entrevista, com no podria haver estat d’una altra forma, es va fer en una fleca tradicional de Sabadell.

Com és que vas començar a fer tattoos?
Sempre m’havien cridat molt l’atenció i a l’hora d’investigar per fer-me’n un amb la meva millor amiga vaig descobrir per l’Instagram que hi havia gent que els feia manualment. Va ser un moment clau perquè em vaig preguntar: si aquesta gent ho pot fer, per què jo no? I m’hi vaig posar.

Molta gent pensa que els tatuatges embruten el cos. Què n’opines?
Jo també ho pensava en un inici -per què hem de fer malbé el cos?- però actualment penso què es tracta d’una forma d’immortalitzar idees o records en un mateix, fer de la teva abstracció una part del teu “jo” físic. Vist d’una altra manera, és un recordatori; en 50 anys em miraré la pell i recordaré qui era amb 18.

Tothom t’explica el significat del que es vol tatuar?
Acostuma a ser així, en aquesta professió hi ha una part de passió per les històries. Ells surten de l’estudi tatuats i jo coneixent una història més.

Als cucs els agrada la tinta?
Mmm… Els deu fer gràcia un cos una mica diferent. (riu)

T’ho pregunto perquè el tatuatge queda fins i tot després de la mort. No sents molta responsabilitat en fer-lo?
Sí, sóc molt conscient que tindran els meus dibuixos durant tota la vida però just aquí li trobo la gràcia; la meva intenció inicial és fer que la gent sigui una mica més feliç amb aquell centímetre quadrat de pell creat per mi.

Sí, i alhora entenc que és com un “Claudia ha estat aquí”. Creus que hi ha una raó existencialista darrere els tattoos per la teva part?
De primeres et diria que no, potser inconscientment, no ho havia vist mai així.

És la manera com estàs deixant rastre al món, cos rere cos. Quants en portes? 
Disset. Sí, hi ha disset persones que portaran el meu dibuix per sempre. Però la intenció no és deixar el meu llegat en la pell dels altres sinó el propi de la persona tatuada.

Molts joves no poden fer-se tatuatges fins que assoleixen la independència dels pares. Com veuen els teus que en realitzis?
Al principi els hi feia por; que infectés a algú, que fes chapuzas… No els semblava correcte, però, per sort, sempre m’han donat l’oportunitat d’equivocar-me i ara, que han vist que tinc molta cura del material emprat i que tothom surt content i amb vida, ja estan satisfets. Això sí, als meus avis no els ho he dit encara, és el següent pas.

Un dels aspectes que em va cridar més l’atenció és aquesta renúncia a les màquines que et farien la feina més fàcil, que decideixis fer-ho manualment.
Sí, el que no volia de cap manera és que s’interposés una màquina entre jo i la pell, entre jo i l’obra, volia introduir la tinta punt a punt; em permet més llibertat. És més, aquesta llibertat fa que pugui adaptar el disseny al gust de la persona, mentres el faig.

Llibertat també d’equivocar-te, entenc.
Sí, estèticament aquesta tècnica és imperfecta, però la vida tampoc és perfecta. Els traços que realitzo no són tan precisos, però més humans. Hem d’aprendre a trobar la bellesa en les imperfeccions.

I com en vas aprendre?
Al principi a través de vídeos d’Instagram però ja de seguida mitjançant la pràctica, vaig començar amb el meu propi peu i amb amics que m’han demostrat molta confiança. No hi ha hagut ningú que m’hagi dit com he de punxar sinó que obeeixo el que em demana la mà, el que em surt de l’ànima. Normalment surt bé, (riu) fins ara sempre ha sortit bé.


Si t’ha agradat l’entrevista, no oblidis de donar-li al botó de “👏”, compartir-lo per les xarxes socials i, si vols rebre tots els meus articles setmanalment al correu electrònic 📧, subscriu-te aquí.

Gràcies per llegir,
Marc Esquirol 6711
www.marcesquirol.me

Entrevistada: Claudia Jiménez
Revisió lingüística: Ton Creus