Com acabar odiant la fotografia

Treballar com a fotògraf d’esdeveniments

Valèria Cuní

Tot just quan havia complert l’edat legal per treballar, arran d’una pàgina web que havia creat, vaig trobar feina com a fotògraf en una petita empresa que s’encarregava d’organitzar, sobretot, celebracions per universitaris (graduacions i passos d’equador). Després de dos anys d’experiència m’he proposat compartir els punts positius i negatius, espero que serveixi per a aquells amants de la fotografia que es proposin acceptar una feina similar.

Aspectes positius:

  1. Coneixeràs gent, coneixeràs món.
    Cada setmana estava exposat a unes 150–200 persones noves; amb traça, això pot suposar una bona oportunitat per fer “networking” però, sovint, podien arribar a pensar que, com a fotògraf, l’únic de valor que podria aportar a un projecte emprenedor era les meves fotografies. (Mai subestimis ningú pel lloc on es troba.)
    D’altra banda, dia rere dia, anava coneixent més a fons els personatges secundaris recorrents de les meves fotografies: porters de discoteques, cambrers, cuiners… Una nit, vaig topar amb dos cuiners pakistanesos que havien vingut a Barcelona a buscar feina, va ser realment inspiradora la seva lluita contracorrent, i aquest només n’és un exemple; aquesta feina m’ha introduït a individus representants de col·lectius que probablement mai hauria conegut, o no d’aquesta manera. Això m’ha donat una visió més global de la societat i m’ha ensenyat a agrair la casella des d’on, per fortuna, surto.
  2. Experimentaràs què suposa estar al costat del servei.
    No era estrany, entre els múltiples clients, trobar-se amb alguns que tractaven el fotògraf, però també la resta de treballadors, com si no fossin humans o com si ells es trobessin en un estament social superior. Oye tu, tráeme esto, traéme aquello! Més d’un cop els havia de dir que no era cambrer sinó fotògraf però, tot i així, acabava redirigint les comandes. T’adones del valor real dels bona-nits, gràcies i els si-us-plau. Recordo una noia, enfadada, que a la cara em va espetegar que no sabia fer fotografies i tot perquè creia que no hi sortia bé; amablement li vaig dir que el fotògraf només pot triar la llum però no les cares. Gràcies a aquestes experiències he après la importància de tractar a tothom amb respecte i educació, sobretot aquelles persones que t’ofereixen un servei encara que sigui a canvi de diners i, també, a mostrar una imatge amable de mi mateix encara que les situacions a vegades em poguessin sobrepassar.
  3. Els diners
    Obvi, tenir un sou, encara que no fos excessiu, sobretot quan tens 16–17 anys mola, però també suposa esforç i renunciar a certes comoditats i altres tipus d’oportunitats.
  4. Aprendràs a fer fotos de nit amb manual com qui respira.
    A vegades, als fotògrafs novells els costa fer servir el manual de la càmera i sobretot en ambients de nit on és indispensable. A les primeres sessions m’havia d’esforçar molt perquè mai sortissin mogudes ni desenfocades, que la llum fos la correcta i sense soroll. Foto a foto anava interioritzant la tècnica fins que al final ja sortia sense esforç.
Valèria Cuní
Això (conèixer gent de móns diferents) m’ha donat una visió més global de la societat i m’ha ensenyat a agrair la casella des d’on, per fortuna, surto.
T’adones del valor real dels bona-nits, gràcies i els si-us-plau.

I sí, això són tots els punts positius que he sabut ennumerar i per molt que m’enamorés la fotografia, penso que, en aquest cas, el fer fotos no està dins dels punts positius d’aquesta professió. Aspectes negatius:

  1. Odiaràs la fotografia
    Els qui em coneguin des de l’adolescència sabran que la fotografia era la meva gran passió, sempre carregava amunt i avall la meva càmera a la recerca de bellesa però després de realitzar i editar unes 150 fotografies setmanals, he banalitzat el clic de la càmera, ha perdut per mi el sentit que abans tenia i, amb ell, l’interès. Ara em trobo en un període d’abstinència, després d’haver abandonat la tasca de fotògraf professional, m’he distanciat expressament de la càmera, m’he prohibit agafar-la durant un temps per a trobar-la a faltar i recuperar-la en un futur amb molta més força moguda per la necessitat. Si realment t’agrada la fotografia com a art, procura no prostituir els teus versos i això no significa, en cap cas, prohibir-te cobrar pel que fas sinó triar bé allò que fas; que totes les fotografies que facis tinguin un sentit perquè sinó, agafar la càmera, també l’acabarà perdent.
  2. Marc, el trípode.
    Una bona part dels esdeveniments consistia, per la meva part, a posar-me davant el photocall, quedar-me parat i prémer el disparador; per una persona amb inquietuds creatives, això no tenia cap tipus d’atractiu. Durant la resta de l’esdeveniment sí que s’havia de buscar angles originals però després d’uns quinze, fins i tot aquesta recerca, també es va tornar repetitiva, pròpia d’una màquina.
  3. La lluita, perduda, contra els robots
    Actualment, com en moltes altres professions, el fotògraf es troba en una batalla fervent contra la màquina; els smartphones d’última generació, tècnicament, ja han assolit el nivell dels professionals més modestos. Això té com a conseqüència que el client valori cada vegada menys aquesta feina sobretot a l’hora de pagar-la i que, sovint, no distingeixi entre qualitats i es guiï només pel preu. Em trobava que avegades preferien fer-se selfies o que els realitzés la fotografia amb el seu mòbil personal, es valora més la immediatesa, pujar-ho a l’Instagram al moment, que no pas la qualitat. Personalment em sentia desplaçat per aquesta tecnologia, sembla que no faci falta algú que conegui bé el manual de la càmera perquè, el senyor robot anomenat iPhone o Samsung, ja t’ho fa sol i amb característiques molt similars pels ulls del consumidor. Per contraatacar, penso que els fotògrafs hauran de fer un pas enrere i tornar a l’analogia, prescindir de la màquina en la mesura del possible i oferir una fotografia artesanal, si no, els sous seguiran caient i la guerra es pot donar per perduda.
  4. La nit és fosca!
    Recordo una escena on un cambrer desesperat per fer amics, avorrit, em va assenyalar una noia que segons ell estava molt bona, em va demanar que li fes una foto de prop i que li passés; òbviament això no va succeir. Aquest és un dels molts micromasclismes que pots trobar en aquests espais on el sexisme i la sexualització són els climes més recorrents. El primer local on vaig treballar era un antic prostíbul i encara recordo la cara dels homes que trucaven desorientats. En un altre ocasió, en un esdeveniment d’intercanvi d’idiomes (i/o llengües), un senyor de mitjana edat se’m va apropar i em va demanar que esborrés una fotografia on sortia fent-li un petó a una noia, no fos cas que la seva dona pensés quelcom estrany. A part d’això, també vaig veure injustícies laborals cap a persones que ho donaven gairebé tot però, segons els amos de l’empresa, el negoci és el negoci i si no els agrada que fotin el camp.
Valèria Cuní
Que totes les fotografies que facis tinguin un sentit perquè sinó, agafar la càmera, també l’acabarà perdent.
Els fotògrafs hauran de fer un pas enrere i tornar a l’analogia, prescindir de la màquina (…), oferir una fotografia artesanal.

Si és per necessitat, tornaria a agafar aquesta feina però ni per vocació, ni lleure, ni plaer. Això sí, tot i els punts negatius, estic agraït del que he après en aquesta experiència, de la gent que he conegut i en qui m’ha convertit, però potser m’hagués recomanat seguir creant imatges com a obres d’art i deixar el fer diners per més tard.


Si t’ha agradat l’article, no oblidis de donar-li al botó de “👏”, compartir-lo per les xarxes socials i, si vols rebre tots els meus articles setmanalment al correu electrònic 📧, subscriu-te aquí.

Gràcies per llegir,
MarcEsquirol 6647
www.marcesquirol.me

Il·lustracions: Valèria Cuní
Revisió lingüística: Ton Creus