Com es va fer “Julia”

El bon treball en equip multiplica

Julia, una persona molt especial, obra una perruqueria amb l’objectiu de menjar-se el món.

Aquest curtmetratge sorgeix d’un acudit, un d’aquells que apareixen dins el teu cap i fas una rialla sorda. Vaig escriue’l de seguida: creia que, si m’havia tret un somriure a mi, també el podria treure al públic junt amb una lleugera esgarrifança. Hi ha gent que només veure’l, busca significats complexos, però no és més que això: clients que demanen dos dits, la perruquera que els els talla literalment i se’ls menja, en definitiva, un acudit dolent presentat d’una forma atractiva.

Estic molt satisfet amb el resultat final i això és gràcies al bon treball en equip que vam fer amb l’Aina Callejón, la Valèria Cuní, el Jordi Sanz, el Miquel Vázquez i jo. En aquest article en forma de memòria, aprofito per especificar els mèrits de cadascú i la importància del treball en equip.

Aina Callejón — Direcció d’art
Ha estat la primera vegada que treballàvem amb l’Aina i va fer un treball excel·lent. Com a directora d’art, amb una setmana d’antelació, va dissenyar i aconseguir portar a terme els escenaris, el vestuari de l’actriu protagonista i els dits amb silicona. Patíem per la credibilitat dels membres amputats, però el resultat, finalment, no podria haver estat millor. Va ser clau dedicar-nos a crear els espais durant la tarda del dia anterior al rodatge, va fer que aquest resultés més àgil, allà es va veure la seva flexibilitat per adaptar els esbossos al que es veuria en pantalla. Molt bona feina!

Valèria Cuní — Disseny de so
Amb la Valèria ja era el cinquè curtmetratge que realitzàvem junts, tots durant aquest any i s’ha convertit en una peça clau de l’equip. És una persona polifacètica amb un potencial creatiu brutal i, a més, responsable, els seus suggeriments sempre són benvolguts. En aquest cas, destaco la seva feina amb el disseny de so; és la responsable de la creació del so del dit quan la Julia el mossega. Compleix amb la seva funció, hem aconseguit que faci esgarrifar tothom. El va crear trencant aletes de pollastre amb les mans a la cuina de casa seva. En un espot sobre la violència de gènere que va fer, explora més a fons aquesta capacitat creadora de sons.

Jordi Sanz — Direcció de fotografia
El Jordi ha estat al meu costat des del meu primer curtmetratge, creixem junts. Com a director de fotografia, és el responsable de la llum, de transmetre emocions mitjançant la il·luminació o l’absència d’aquesta. Va ser essencial l’assaig que vam fer el dia anterior al rodatge junt amb l’Aina, vam planificar com havia d’incidir la llum sobre els personatges i l’escenari per a agilitzar la feina de l’endemà. Destacaria el clarobscur del final, una feina impol·luta, com sempre.

Miquel Vázquez — Producció
Productor no és només aquell qui posa els diners sinó també, com en el cas d’en Miquel, l’encarregat de l’organització; és el responsable que tot sigui on ha de ser quan hi ha de ser. En aquest cas, va fer una bona feina aconseguint el material tècnic, com sempre, però sobretot mobilitzant els 18 actors, que no és tasca fàcil.

Marc Esquirol — Guió, direcció i muntatge
Si l’Aina s’encarregava de l’espai, el Jordi de la càmera, la Valèria del so i el Miquel de l’organització, hi haurà alguns que es preguntaran, què fa el director? Doncs, com va dir Steve Jobs, el mateix que un director d’orquestra; els intèrprets toquen els instruments i el director, l’orquestra.

En cinema, és d’alguna manera el visionari, s’encarrega que es tradueixi la pel·lícula que té al cap fins a la pantalla. En el meu cas, penso que és important deixar llibertat creativa a cada departament, que se sentin autors però alhora establir uns paràmetres perquè surti una obra cohesionada. S’ha de ser molt conscient que es treballa amb artistes i permetre que es puguin lluir com penso que ho han fet els companys en aquest treball.

Un bon muntador és un bon guionista. Ha de ser flexible per adaptar el guió original al metratge rodat per a obtenir el millor resultat. En el meu cas, va ser un procés d’experimentació, el guió era lleugerament diferent, no incloïa ni la sobreposició del principi ni els fragments de cançó que s’intercalen amb els plans dels clients. El pla del principi és tan llarg per a generar expectació. Què fa aquesta noia? Si mirem el curtmetratge un segon cop, segurament podem interpretar que és un plat de macarrons amb trossos de carn humana picada i els fragments de la cançó durant la seqüència dels clients hi és per generar malestar i tensió en l’espectador.

Per acabar, un missatge dirigit als meus companys i un altre per vosaltres, els espectadors. Aina, Valèria, Jordi i Miquel espero poder seguir creixent al vostre costat, sou uns cracks! I a tothom qui vulgui, el convido a seguir com evolucionem curtmetratge rere curtmetratge, gràcies per ser-hi des d’aquest començament.


Si t’ha agradat l’article, no oblidis de donar-li al botó de “👏”, compartir-lo per les xarxes socials i, si vols rebre tots els meus articles setmanalment al correu electrònic 📧, subscriu-te aquí.

Gràcies per llegir,
MarcEsquirol 6699
www.marcesquirol.me

Revisió lingüística: Ton Creus