El mite de Sísif

Perquè fer de la vida un joc

Sisyphus Sport — Jana Sterback

Les autoritats odien ser qüestionades per aquells qui consideren inferiors i, en aquesta ocasió, com havien fet ja amb Prometeu, Sísif va ser castigat pels déus a conseqüència de la seva astúcia que l’havia portat a desafiar la mort.

El motiu del càstig etern es repeteix en diversos mites però aquest és el més adient segons Albert Camus per a establir un símil amb la nostra realitat i explicar la seva filosofia de l’absurd. Sísif, encegat, és obligat a empènyer una gran roca fins al cim d’una muntanya; sempre que aconsegueix arribar-hi, la roca cau, ell ha de baixar la muntanya i tornar a realitzar la fita que es repeteix infinitament. Es tracta, per tant, d’una tasca buida de sentit aparent, absurda.

Davant una vida que espera la mort, tota tasca esdevé absurda.

Nosaltres, també som Sísif; davant una vida que espera la mort, tota tasca esdevé igual d’absurda. Ens passarem tota la vida treballant per acabar sent cendra del sol, construïnt sobre un buit marcescible que tornarà a allà d’on prové, al terrible no-res. Aquest nihilisme pot tornar foll a moltes persones fins a portar-les al suïcidi però penso que el viure pesa més que el no-res, som nosaltres qui hem de trobar els quefers i donar sentit a la nostra vida.

Ser conscients que la mort ens aguaita durant totes les hores, que el nostre final pot arribar demà o d’aquí a uns anys però que és inevitable, resta importància a la nostra tria que no canviarà el destí final, però, a l’hora, la posa en valor, el temps és el recurs més limitat que tenim, hem de saber-lo ocupar. La mort ens allibera.

Il·lustració inspirada en el mite — Gustave Doré

Com al mite, nosaltres tampoc podem triar si empènyer la roca. En el món competitiu on vivim, aturar-se voldria dir morir o esdevenir paràsit, que encara és pitjor. El que sí podem fer, però, és escollir aquella roca que volem empènyer durant el nostre temps limitat. La societat ens en deixa triar entre unes quantes, però n’hi ha moltes més. No hem de tenir por a decebre el nostre entorn, tots els altres, sense excepcions, no són més que empenyaroques i sempre existeix la possibilitat d’anar a buscar altres muntanyes més enllà dels horitzons.

Perquè no ens proposem aquelles tasques que ens siguin més fàcils davant aquest escenari? Perquè no ens conformem amb el que ja tenim? Aquestes idees són les que defensen les filosofies orientals com el budisme que renuncia a la passió per evitar patiment. Els integrants del moviment hippie, decideixen defugir dels horrors de la guerra i estimar els plaers a l’abast de tothom. No ho sé, potser aquesta forma de vida pot funcionar en un context determinat però penso que és totalment artificial.

Els animals som egoistes i prioritzem la supervivència de l’espècie per sobre de tot, la riquesa d’aliments o recursos augmenten les nostres probabilitats de procreació i és l’únic que importa a la natura. A més, des d’un punt de vista social, el conflicte és el que ens manté desperts, dóna sentit a la nostra existència quotidiana. Estem estructurats en causa-conseqüència i ens agrada sentir que tot allò que fem tindrà una repercussió en el futur.

El conflicte és el que ens manté desperts, dóna sentit a la nostra existència quotidiana.

Mai he entès aquells qui juguen a jocs virtuals de rol, que es passen hores i esforços intentant aconseguir punts i objectius que no tenen cap efecte en la vida real. Procuro que tots els jocs que jugui, com a mínim, puguin tenir un impacte positiu real en la vida dels altres i la meva. Sóc conscient que he d’empènyer la roca, però n’escullo una que m’agradi encara que sigui pesada i m’imposo el repte de pujar-la cada vegada més ràpid. El meu joc també té un sistema de punts, que m’encoratja a seguir endavant. El joc de twitter, per exemple, té una puntuació en seguidors i likes -per això obsessionen a tanta gent, el joc del blog, que ara llegiu, té una puntuació en lectors i una d’altra de qualitativa i el joc laboral té una puntuació en diners amb l’alicient del risc, ens juguem el nostre menjar.

L’èxit del capitalisme recau en la ludificació inconscient i natural del sistema. Mitjançant estratègies, l’individu segueix un camí per asconseguir més diners que es podran transferir per comoditats. El comunisme, en contraposició, ens fa caure en un conformisme imposat; no permet que l’individu s’alci per sobre els altres, una ambició pròpia de la naturalesa; volem ser reconeguts com els millors. El poder, en el sentit de ser rellevant per la vida dels altres, és una de les nostres màximes energies potencials.

L’èxit del capitalisme recau en la ludificació inconscient i natural del sistema.

Per això m’apassiona l’emprenedoria i en especial els projectes cinematogràifcs, no escullo els jocs segons les metes sinó aquells que m’apassioni jugar. Els objectius vitals no existeixen, caminem cap horitzons inabastables, sempre quedaran batalles a lliurar. I recordem, el risc no és real; facis el que facis, tornaràs a la casella inical. Per acabar, us encoratjo a gaudir del joc de la vostra vida, és l’única oportunitat. Carpe diem!


Si t’ha agradat l’assaig, no oblidis de donar-li al botó de “👏”, compartir-lo per les xarxes socials i, si vols rebre tots els meus articles setmanalment al correu electrònic 📧, subscriu-te aquí.

Gràcies per llegir,
MarcEsquirol 6691
www.marcesquirol.me

Revisió lingüística: Ton Creus