L’emancipació s’aconsegueix a partir d’allò a emancipar

Pol Vouillamoz — Converses singulars I

En aquest blog personal vull oferir varietat de contingut i sobretot, m’agradaria que la meva no fos l’única veu. Per això mateix, m’he proposat aprendre a escriure entrevistes i, per a fer-ho, estic contactant amb amics que trobo interessants. Ja li vaig dir a en Pol, si hagués d’aprendre a fer fotografies, agafaria una persona molt bonica, però per a realitzar entrevistes, l’he escollit a ell.

Parlar amb ell em resulta terapèutic, compartim problemes similars i, probablement a conseqüència d’aquests, una visió també similar de la vida. Estudia el grau en filosofia a la universitat de Barcelona, treballa com a professor d’anglès extraescolar i està dirigint una productora de contingut audiovisual. A més, també escriu un blog que, entre d’altres, inspiren el que ara mateix llegiu.

Sempre mantenim debats sobre l’actualitat política i exposem les nostres idees sobre nosaltres mateixos i les nostres vides; amb aquesta entrevista pretenia mostrar una d’elles que, en concret, es va desenvolupar el dimarts passat a la una de la matinada. Acostumem a quedar en terrasses de bars, el seu preferit és el Catalunya de Sant Cugat que aspira a comprar algun dia. Sempre es demana una copa de vi que fa joc amb el pin de la bandera suïssa que acostuma a portar; els seus costums el delaten, és un home de 70 anys en un cos de 18.


Per ara el que més em costa a l’hora de plantejar una entrevista és la primera pregunta. Com comences tu les converses?
És difícil… Forma part de l’entrevista això, ja? Doncs, generalment, esperant que comencin. Jo crec que tota situació té la seva manera pròpia de funcionar; és a dir, el seu ritual -potser és això el que li dóna valor.

Convencionalismes?
No m’agrada aquesta paraula perquè se li dóna un to pejoratiu. Fins i tot els rituals tenen el seu què, suposo. En tot cas el meu ritual és esperar allò que, en certa mesura, no pots esperar-te de cap de les maneres.

Creus que realment ens agraden les noves experiències, com se’ns intenta vendre, o que som animals de rutina?
Crec que som els únics animals que han trobat en la rutina un conflicte i això ens fa tirar endavant. Més que vendre’ns experiències noves intenten vendre’ns la novetat com a única experiència.

Som animals que han trobat en la rutina un conflicte i això ens fa tirar cap endavant.

I és aquest el principal conflicte.
No. Crec que els humans som animals de conflicte en general. Necessitem sentir-nos qüestionats per reafirmar-nos. El conflicte exigeix patiment i jo crec que li hem trobat el gust a aquest patiment.

Quin és el teu principal conflicte, aquell que et fa tirar cap endavant?
No saber com tirar endavant, probablement.

Hi ha un endavant?
Què més dóna? Si ho sabéssim, anar cap allà no ens suposaria cap conflicte.

Cap on va Pol Vouillamoz? I sobretot, on és?
Umh… Cap on va Pol Vouillamoz? I sobretot, on és? Aquesta és la meva resposta.

Entenc, per tant, què et trobes en un punt on intentes resoldre-les?
De moment provo de trobar-li el gust a què me les facin.

A les xarxes socials, fas servir el quadre “The son of a man” i la bandera suïssa com a logotip. A què es deu?
Sobre la pintura, em reservo el dret a no dir-ne res al respecte. Per mi Suïssa és i ha suposat entendre què vol dir ser un estranger allà on s’és i no obstant no conèixer bé d’on es ve.

Perquè són importants per tu els orígens?
El meu origen suís en concret perquè em sento prou identificat pel que fa a l’estructura de país. Estranger en general perquè això em permet creure, en certa manera, en una “terra promesa” -he anat molt poques vegades allà.

Sempre m’ha sorprès el teu patriotisme per una nació on no has viscut, normalment s’és patriota d’on es viu.
Per mi nacionalisme no és la creença que allà on vius és el millor lloc, és donar-te el dret de fer d’allà on viuràs el millor lloc.

Nacionalisme no és la creença que allà on vius és el millor lloc, és donar-te el dret de fer d’allà on viuràs el millor lloc.

Suposo que admires el seu mètode de democràcia directa. El paper del ciutadà mundial s’ha d’apropar al del ciutadà suís?
Sí, n’estic convençut.

Però un model així és viable a països on hi hagi una alta taxa d’analfabetisme, per exemple? No seria caure en la dictadura d’aquells que puguin influir sobre les masses ignorants? 
Si la política no és capaç de preparar un sistema educatiu potent, ho serà encara menys per a democratitzar-se. Prenem Espanya com a exemple flagrant. Sense educació no hi ha autonomia. Fixa’t que no té massa sentit parlar de “donar autonomia”, l’emancipació s’aconsegueix a partir d’allò a emancipar. Primer educació, l’autonomia després vindrà sola.

No té massa sentit parlar de “donar autonomia”, l’emancipació s’aconsegueix a partir d’allò a emancipar.

I una última pregunta, Barcelona està patint greus problemes polítics però avui, l’equip de futbol ha guanyat la lliga i tothom surt a celebrar-ho al carrer, panem et circenses?
Possiblement, però la gent que es mostra dura amb aquest panem et circenses per mi són comparables als “crítics de circ”. Uns gaudeixen, els altres critiquen, i al final formem tots part del mateix engranatge.


Si t’ha agradat l’article, no oblidis de donar-li al botó de “👏”, compartir-lo per les xarxes socials i, si vols rebre tots els meus articles setmanalment al correu electrònic 📧, subscriu-te aquí.

Gràcies per llegir,
MarcEsquirol 6680
www.marcesquirol.me

Entrevistat: Pol Vouillamoz
Revisió lingüística: Ton Creus