Guia de lectura del cas de la Vampira del Raval
El cas de la Vampira del Raval em té fascinat des de ja fa temps. Els Reis em van portar el recent treball de Jordi Corominas, Barcelona 1912. El caso de Enriqueta Martí, i he tingut ocasió de retrobar-me amb aquesta història. Aquest passat 2014 hem vist l’aparició de dos treballs que qüestionen la versió fins ara més acceptada: La mala dona va ser una mena de Jack l’Esbudellador barceloní amb decenes de nens i nenes com a víctimes al llavors Districte V (El Raval).
A més de matar a les criatures, l’Enriqueta Martí teòricament feia pocions i ungüents, que teòricament venia a cases benestants de la ciutat. Reconec que jo era un creient d’aquesta versió. Però amb el llibre de Corominas, he canviat el meu convenciment en el mite, tot i que mantenint l’interès per una època apassionant de Barcelona.
Tant Corominas com l’Elsa Plaza, periodista de Buenos Aires resident a Barcelona des de fa molts anys, defensen en els seus llibres que Enriqueta Marti fou víctima d’un muntatge, bé com a conseqüència d’uns mitjans que volien morbo o d’una trama dels poders de la ciutat.
És cert que el cas de l’Enriqueta Martí ha tingut molta popularitat aquest darrers anys. Una part es deu a la publicació d’articles com aquest de El País, La vampira del carrer de Ponent, de Pedro Costa. Però també és en bona part a una sèrie de llibres publicats a la segona meitat de la passada dècada.
Bé, us voldria parlar d’uns quants d’aquests llibres. Des de els que van impulsar el mite de la Vampira del Raval, fins els darrers que han fet treballs d’investigació. Crec que paga la pena llegir tant els uns com els altres. Tots ajuden en la reconstrucció d’un personatge i d’una época.
Barcelona 1912. El caso de Enriqueta Martí (Sílex, 2014): com us he dit abans, Jordi Corominas qüestiona la interpretació habitual. Estem davant una excel·lent tasca d’investigació a l’hemeroteca. L’autor ens mostra com la premsa del moment exagerà els fets fins crear un monstre. Atenció, que no ens presenta una Enriqueta santa. Més aviat és un personatge molt complex.
Corominas desmunta una sèrie de mites: no es van trobar cadàvers i els ossos trobats a la casa del carrer Ponent eren d’animals i d’un adult (probablement provenien d’un cementiri i s’utilitzaven com amulets), la llista de cases riques era per anar a pidolar i no per vendre macabres pocions, i que La mala dona morí a la presó de la Reina Amalia d’un càncer d’úter, i no apunyalada per unes companyes de presó.
El que més m’agrada del treball de Corominas es com ens presenta Barcelona. Una ciutat que vol amagar la pobresa i la conflictivitat social sota la capa del Modernisme. Estava dividida. Però les sanguinàries històries que airejava la premsa sobre Enriqueta eren una manera d’amagar aquest estat latent de revolució. En l’actualitat, el mite ha servit com un reclam més de la capital catalana.
Desmontando el caso de la Vampira del Raval (Icaria, 2014): aquest llibre és de la periodista Elsa Plaza. Aquí ens presenta una Enriqueta Martí com a víctima d’unes autoritats impulsades per la misogínia. A més, l’autora considera que totes les dones vinculades al cas foren víctimes d’aquesta discriminació.
També fa èmfasi en el context, un Raval en efervescència política. El cas va venir bé a les autoritats per presentar el barri com un niu de delinqüència que justifiqués la repressió policial. De fet, Plaza és més radical que Corominas en els seus plantejaments de com Enriqueta Martí s’ha incorporat a la ‘marca Barcelona’. Segons l’autora, la construcció del mite de 1912 va ser un primer avanç d’un discurs on es margina o criminalitza a tot aquell que no encaixa amb la visió oficial.
Elsa Plaza parla de 236 desaparicions de nens a la Barcelona de 1912. La periodista mostra d’una trama corrupta de policies. A més, i tal i com ha explicat en alguna entrevista, les desaparicions de nens van ser constants a Barcelona fins molt després de la Guerra Civil per satisfer els desitjos de famílies riques de la ciutat que volien tenir nens.
El Cielo bajo los pies (Marlow, 2009): és una novel·la també escrita per l’Elsa Plaza. Aquí l’autora ja anticipa bona parta de les tesis que defensarà a Desmontando el caso de la Vampira del Raval . El relat es fixa en una periodista, Margarita, que comença a investigar el cas d’Enriqueta Martí un temps després, a mitjans dels anys 20.
A partir d’aquí es va trobant amb una trama fosca d’explotació de nens de Barcelona que la portarà fins a França, on treballen en condicions d’explotació extrema. Tot això, creant un relat marcat per la misogínia, Plaza ha apuntat en moltes entrevistes que al ser una història explicada per homes, es va criminalitzar les dones.
Es tracta d’una bona alternativa per a qui prefereixi una novel·la abans que l’assaig. Com he dit, Elsa Plaza apunta en direccions similars en tots dos llibres, i amb similars punts de partida.
La Mala Dona (La Magrana, 2008): la novel·la del Marc Pastor ens transmet la imatge fins ara més acceptada d’Enriqueta Martí com una cruel assassina. Amb tot, haig de dir que tot i el canvi d’opinió que he tingut darrerament, haig d’insistir que estem davant d’una novel·la. És a dir, és ficció, i l’autor té la llibertat absoluta per escollir quin món vol recrear a les seves pàgines.
De fet, la imatge de Barcelona dividida en dos mons separats per les diferències socials que tant he lloat abans la continuem trobant aquí. Pastor no amaga res: la crua vida als carrers del Raval, unes elits atemorides pels anarquistes, les autoritats que volen liquidar el cas ràpidament…
Reprenent la qüestió de la ficció, la novel·la en especial funciona pels seus dos personatges principales. La mateixa Enriqueta Martí, aquí la veritable Vampira del Raval, i el policia que investiga el cas: Moisès Corvo. Un autèntic antiheroi que enganxa de veritat. Encaixa a la perfecció amb la dura vida als carrers del centre de Barcelona, i té el punt de rebel·lia per buscar les ramificacions del cas a les classes altes.
El misterio de la calle Poniente (Huerga y Fierro, 2007): un altra novel·la, aquesta escrita per Fernando Gómez. També manté la premissa de que l’Enriqueta Martí era una assassina despietada, que té clients entre una decadent burgesia barcelonesa. El més original d’aquest treball és que la història s’explica des del punt de vista d’11 personatges de l’entorn de la Vampira del Raval.
Los diarios de Enriqueta Martí (Morales i Torres, 2006): Pierrot aposta per la fórmula de l’assaig novel·lat. Aposta també per la visió més sanguinària i que ens mostra a l’Enriqueta com un autèntic monstre. Ha qeudat un tant desfasada i si voleu una ficció novel·lesca teniu La Mala Dona, també per conèixer el mite.
Tot i els nous treballs amb teories ben fonamentades que desmunten el mite, espero que no es perdi l’interès pel cas. El nou gir permet aprofundir en una època de Barcelona que és apassionant. Una ciutat que sota la imatge d’un esplendorós Modernisme burgés, amagava unes forces que lluitaven per sortir de la misèria i aconseguir la justícia social.
Inicialment vaig escriure aquest post en castellà al meu altre bloc: Tras las Huellas de Heródoto.
