Vies i Pacífic.

Estat: anestesiada

Hi ha dies que són dos dissabtes. Et quedes amb el segon. El que comences a King Street, les galtes inflades de cafeïna. No plou però Seattle té gust d’octubre. A l’estació, la dona que ve de Hawaii et toca el braç i saps que has arribat. Puges al tren i et perds per boscos enrabiats i aigua espessa. O potser és a l’inversa. No ho saps, ets un cap anestesiat, nou hores de son a cada parpella, però dormir al tren és de covards. Anfetamina a la retina esbatanada al vidre i a mirar que vol dir empassar. Vies i Pacífic. Pins i aigua. Ets a l’oest del teu oest. Véns de l’est que hi ha onze fronteres enllà. Onze línies guixades en trossos de terra i serralades. Retalli per aquí si us plau. Es pot retallar un riu?, preguntes i ell riu. Ell hi és. Junts, sumeu dos caps estancats.

Després de la frontera líquida, la ciutat d’asfalt. Té nom de ciment i, només per això, ja t’agrada tant. Arrossegueu maletes i quilos de carn fatigada fins que sou a casa d’algú altre.

Els dies que són dos dissabtes el primer és curt i el segon, en canvi, no s’acaba. S’allarga amb les cames de fusta i la boca plena de pollastre fred quan es fa fosc al parc. Anem a dormir que són les nou però són les sis.