Martin Larralde

Joseba Sarrionandia

Els camps verds, les cases blanques de teules roges,
un cotxe dels gendarmes
passa per la carretera entre un ramat d’ovelles.
A les cases i a l’església, els resos,
el resos de sempre, s’enlairen,
com el fum a l’hivern.
Martin Larralde no va tornar mai,
però si hagués tornat…
(com un eriçó amb les punxes al revés…)
Què, si hagués tornat? Avui és diumenge,
els camps verds, les cases blanques de teules roges,
el cotxe dels gendarmes per la carretera,
Baiona 17, en el rètol.
La gent, preparada com per a un retrat de família,
perfumada fins a l’embafament,
va a missa. Ningú
(tot és costum, tot és culpa, tot és perdó)
no desfà el nus de la memòria.
Ningú
(tot és costum, tot és culpa, tot és perdó)
no necessita un joglar…
Martin Larralde va morir un dia com avui
en una presó,
ajagut amb els ulls oberts, potser,
dient que el cel era un mar brut.