Coronavirus: El martell i la dansa
El que ens podrien deparar els propers 18 mesos si el polítics aconsegueixen fer-nos guanyar temps.
Avís: L’autor d’aquest article és Tomas Pueyo, que el va publicar el dia 19 de març del 2020. L’article original i pot ser llegit aquí.
Aquest article és la segona part de l’anterior Coronavirus: perquè hem d’actuar ara mateix, llegit per més de 40 milions de persones i traduït a més de 20 llengües que descriu la urgència de la situació creada pel Coronavirus.
Resum de l’article: Si adoptem mesures realment estrictes davant d’aquesta situació, aquestes només hauran de durar unes setmanes. El pic d’infeccions no seria gaire elevat tot seguit, i podríem aconseguir-ho amb un cost raonable per a la societat. Si en canvi, no les prenem, desenes de milions de persones seran infectades i moltes moriran - incloses persones en situació de risc- quan el sistema sanitari col.lapsi.
En només una setmana, diferents païssos del planeta han passat de l’“això del Coronavirus no és per tant” a declarar estats d’emergència. Tot i així, molts territoris segueixen sense fer res. Perquè?
Cada estat s’està preguntant el mateix: Com hem de respondre? No semblen veure l’obvietat.
Alguns d’ells, com França, Espanya o Filipines han decretat diversos nivells de confinament. Altres, com els EUA, Regne Unit, Suïssa o els Païssos Baixos han anat lentament aplicant mesures de distanciament social, tot i que de manera dubitativa.
Aquí tens el que parlarem avui, novament amb abundància de gràfics, dades, models i fonts:
- Quina és la situació actual?
- Quines opcions tenim?
- El que importa realment ara: el temps.
- Com és una bona estratègia davant el Coronavirus?
- Com hem de plantejar l’impacte social i econòmic?
Quan acabis de llegir aquest article, això és el que et quedarà clar:
Els sistemes sanitaris ja estan col.lapsant.
Els païssos tenen dues opcions: o lluiten ara o patiran la pandèmia de manera massiva.
Si escullen patir-la, centenars de milers de persones moriran. En algunes zones, seran milions.
I això sense comptar futures onades d’infecció.
Si lluitem ara, reduïrem les morts.
Alleujarem el nostre sistema sanitari.
Ens prepararem millor.
Aprendrem.
El món mai ha hagut d’aprendre a aquesta velocitat.
I ho necessitem, perque encara sabem molt poc d’aquest virus.
Conéixe’l ens permetrà el més important: guanyar temps.
Si escollim lluitar, la batalla serà sobtada, però després gradual.
Estarem confinats setmanes, en lloc de mesos.
Llavors anirem recuperant llibertats personals.
Potser la normalitat no arribarà inmediatament.
Però poc a poc, arribarà.
I podem fer tot això considerant l’economia també.
Som-hi.
1. Quina és la situació actual?
En l’anterior article, veiem aquesta corba:
Mostrava els casos de Coronavirus al món, exceptuant la Xina. Podíem només discernir a Itàlia, Iran i Corea del Sud. Vaig haver d’ampliar la cantonada inferior dreta per tal de poder veure les línies dels païssos emergents. La intenció era avisar que aquests païssos arribarien aviat als números dels tres més visibles.
Veiem què ha passat des de llavors.
Tal i com vam predir, els nombre de casos ha explotat a dotzenes de païssos. I he hagut de mostrar només païssos amb més de mil casos. Uns apunts:
- Espanya, Alemanya, França i els EUA ja tenen més casos que Itàlia quan va ordenar el confinament.
- Altres 16 païssos tenen més casos avui que Hubei quan va ordenar el confinament: Japó, Malàisia, Canadà, Portugal, Austràlia, Txèquia, Brasil i Qatar tenen més que Hubei, però per sota dels mil casos. Suïssa, Suècia, Noruega, Àustria, Bèlgica, Païssos Baixos i Dinamarca mostren menys de mil casos.
Notes alguna cosa estranya en aquesta llista de païssos? Fora de la Xina i l’Iran, que han patit brots massius, i Brasil i Malàisia, cadascun dels païssos de la llista forma part del grup dels més rics del món.
Creus que aquest virus ataca païssos rics? O és més probable que els estats més rics estiguin millor preparats per identificar el virus?
És molt improbable que els païssos més pobres no pateixin la pandèmia. És possible que els climes calorosos i humits els ajudin, però no poden prevenir els brots -si aquest fos el cas, Singapur, Malàisia i Brasil no estarien patint-ne.
La interpretació més plausible és que o el virus triga més en reproduïr-se en païssos pobres perque aquestes zones estan menys connectades, o ja estan patint el virus, però els governs no han pogut invertir en testeigs per tal de conéixer el nombre de casos.
De qualsevol manera, si això és cert, significa que la majoria de païssos seran incapaços d’escapar del virus. És qüestió de temps que es trobin amb brots i necessitin prendre mesures.
Quines mesures poden prendre?
2. Quines opcions tenim?
Des de l’article de la setmana passada, la situació ha canviat i molts païssos han pres mesures. Alguns exemples il.lustratius són:
Mesures a Espanya i França:
En un extrem, tenim Espanya i França. Aquesta és la cronologia de mesures a Espanya.
Dijous 12 de març el president espanyol va assegurar que les autoritats no havien subestimat l’amenaça.
Divendres va declarar l’estat d’emergència.
Dissabte es prenen les següents mesures:
- No es pot sortir de casa excepte per: compra de queviures, treball, farmàcies, hospitals, bancs o assegurances (amb justificació)
- Prohibició de sortir amb nens al carrer, trobar-se amb amics o família (excepte per tenir cura de gent amb necessitats, amb mesures higièniques i de distància física de 2 metres)
- Bars i restaurants tancats. Només menjar per portar a casa.
- Entreteniment detingut: esports, cinemes, museus, instal.lacions municipals…
- Els casaments no poden tenir convidats. Els funerals, només unes quantes persones.
- Trànsit per carretera, obert.
Dilluns, les fronteres per terra es tanquen.
Alguns troben que aquestes mesures són bones. Altres les troben incomprensibles, per laxes. Aquesta diferència és la que provarem de reconciliar en aquest artcle.
La cronologia de França és similar, excepte en el fet que van trigar més temps en aplicar-les, i que ara són més agressius. Per exemple, el lloguer, impostos i utilitats han estat anul.lats per petits negocis.
Mesures als EUA i Regne Unit
Els EUA i el Regne Unit, com Suïssa o els Païssos Baixos, han trigat enormement en aplicar mesures. La cronologia pels EUA:
- Dimecres 11 de març: prohibició de viatjar.
- Dimecres: Emergència nacional decretada. Sense mesures de distanciament social.
- Dilluns: el govern demana que la població no vagi a restaurants o bars i que no assisteixi a trobades de més de 10 persones. Només un suggeriment, perque no s’aplica cap distanciament social de manera oficial.
Alguns estats i ciutats prenen la iniciativa i ordenen mesures més estrictes.
Els Regne Unit han vist mesures semblants; moltes recomanacions i prou.
Aquests dos grups de païssos il.lustren els dos extrems de l’espectre de mesures en la lluita contra el Coronavirus. Mitigació i supressió. Entenem què signifiquen exactament.
Opció 1: No fer res
Abans d’anar-hi, veiem què implicaria no fer absolutament res, en un país com els EUA:
Si no fem res, tothom és infectat en algun punt, el sistema sanitari col.lapsa, la mortalitat explota, i uns 10 milions de persones moren (barres blaves). Si el 75% dels estatunidencs fossin infectats i un 4% morissin, significaria 10 milions de morts, unes 25 vegades el nombre d’americans que va morir a la Segona Guerra Mundial.
Podries pensar: “Sona massa exagerat. He sentit que serien molts menys!”
Així que, on és el truc? Amb aquestes xifres, és fàcil confondre’s. Però tinguem en ment que només hi ha dos números que importin realment: Quin percentatge de població agafarà el virus i emmalaltirà, i quin percentatge d’aquests morirà. Si només emmalalteix un 25% (perque els altres agafen el virus però no mostren símptomes, així que no són comptats), i la taxa de mortalitat és del 0,6 en comptes del 4%, acabaríem amb mig milió de morts als EUA. Una xifra enorme encara, però 20 vegades menor.
La taxa de mortalitat és crucial, així que entenguem-la una mica millor. Què causa les morts per Coronavirus?
Com s’entén la taxa de mortalitat?
Aquesta és la mateixa gràfica d’abans, però mostrant ara els hospitalitzats en lloc dels infectats i morts:
L’àrea blau clar és el nombre de persones que necessitaran d’hospitalització, i l’àrea blau fosc les que necessitaran de cures intensives. Podem veure que aquests pacients arribarien a 3 milions.
I ara comparem-ho amb el nombre de llits d’UCI disponibles als EUA (50000 a hores d’ara, que es podrien doblar). Això és la línia vermella.
No, no és cap error.
La línia vermella representa els llits d’UCI dels EUA. Qualsevol pacient per sobre de la línia estaria en situació crítica però no podria accedir-hi. Molt possiblement moriria.
En comptes de llits d’UCI, podriem fer el mateix càlcul amb respiradors artificials, però el resultat seria més o menys el mateix, ja que els EUA disposen de menys de 100000.
Avui mateix, al menys un hospital a la ciutat de Seattle és incapaç d’intubar els pacients més grans de 65 anys degut a la manca d’equipament, així que la possibilitat de morir que tenen aquestes persones és del 90%.
Aquesta és la mateixa raó per la qual va morir tanta gent a Hubei i per la qual estan morint a Itàlia i Iran. La mortalitat a Hubei va acabar millorant perque dos hospitals van ser construïts de la nit al dia. Ni Itàlia ni Iran poden fer el mateix. Pocs païssos podrien. Veurem què acaba passant.
Perquè la mortalitat és del 4%?
Si un 5% dels casos requereixen cures intensives i no les podem satisfer, la majoria d’aquests casos acabaran morint. Es així de senzill.
Dades recents, a més, suggereixen que els casos dels EUA són més severs que els de la Xina. Tant de bo no sigui així.
Danys col.laterals
Recordem que aquests números només parlen de gent que mor pel Coronavirus. Però què passa si el sistena de salut és col.lapsat per malalts del Coronavirus? Altres pacients moren també, d’altres malalties.
Què passa en un cas d’atac de cor, si l’ambulància triga 50 minuts en arribar en comptes de 8, i un cop arriba, no hi ha disponible cap UCI ni metge?
Als EUA, hi ha 4 milions d’entrades a l’UCI cada any. Uns 500000 (~13%) mor. Sense llits d’UCI, aquest percentatge augmentaria fins un 80%. Fins i tot amb un 50%, en una epidèmia d’un any de durada, podria augmentar del mig milió de morts als 2 milions, així que afegiriem un milió i mig de morts només per danys col.laterals.
Si EUA deixa que el Coronavirus s’escampi, el seu sistema sanitari col.lapsarà, i les morts arribaran als milions, potser a les desenes de milions.
És el mateix per la majoria de païssos. El nombre de llits a l’UCI, de respiradors artificials i professionals sanitaris és semblant al dels EUA arreu. El Coronavirus desbocat significa col.lapse sanitari, i això significa xifres de morts massives.
Opció 2: Estratègia de mitigació
Espero que sigui prou clar a aquestes alçades que hem d’actuar. Les dues opcions que tenim; mitigació i supressió.
La mitigació aniria així: “És impossible prevenir el Coronavirus, així que deixem-lo córrer el seu curs mentre provem de reduïr el pic d’infeccions. Aplanem la corba per fer la situació més gestionable per al sistema de salut.”
Aquest gràfic apareix en un article científic molt important publicat durant el darrer cap de setmana a l’Imperial College London. Suposadament, va fer que els governs dels Estats Units i el Regne Unit actuéssin.
És prou semblant a l’anterior. No exactament, però equivalent en termes de concepte. Aquí, la situació “Do Nothing” (No fer res) és la corba negra. La resta de corbes representen mesures cada cop més dures. La blava mostra les més estrictes: aïllar persones infectades, quarantinar aquells que han pogut ser infectats, i la seclusió de persones grans. Aquesta és més o menys l’estratègia britànica, tot i que per ara no hi ha obligació de seguir-la.
De nou, la línia vermella representa la capacitat dels llits d’UCI, aquest cop al Regne Unit. I de nou s’observa molt a prop de l’eix X. Tota l’àrea per sobre de la línia representa pacients que molt probablement moririen a causa de manca de recursos.
I no només això. Aplanant la corba, les UCIs estarien col.lapsades durant mesos, agreujant els danys col.laterals.
Ens hauria de sorprendre. Quan sentim: “Aplicarem mitigació” el que realment ens diuen és: “Col.lapsarem el sistema sanitari, augmentant la taxa de mortalitat en un factor de 10, al menys.”
Tant de bo aquestes fossin totes les males notícies. Però hi ha més. Perque una de les assumpcions bàsiques d’estratègies com la del Regne Unit té a veure amb la immunitat de grup.
Immunitat de grup i mutació de virus
La idea és que tothom que s’ha recuperat del virus és ara immune: “Mireu, serà complicat un temps però un cop això hagi acabat i hagin mort uns quants milions, la resta de nosaltres serà immune al virus, així que aquest deixarà d’escampar-se. Millor fer-ho de cop i llestos, perque l’alternativa és el distanciament social durant un any o arriscar-nos a que el pic d’infeccions arribi més tard de totes maneres.”
Hi ha un problema aquí; estem assumint que el virus no canviarà massa. Si no ho fa, la majoria de la població es fa immune i eventualment el virus mor.
Com de possible és que el virus muti?
Doncs sembla que ja ho està fent.
Investigacions recents indiquen que la Xina ja ha vist dues soques del virus. S’anomenen S i L. La S estava centrada a Hubei i era més mortífera, i la L és la que ha acabat escampant-se pel món.
A més, sembla que el virus continua mutant.
No és pas estrany. Els virus basats en ARN com el Coronavirus o la grip comú solen mutar 100 vegades més ràpid que els basats en ADN, tot i que en el cas concret del Coronavirus, la mutació és més lenta.
No només això, sino que la manera més fàcil d’un virus de mutar és tenir moltes oportunitats de fer-ho, que és exactament el que l’estratègia de mitigació possibilita; centenars de milions de persones infectades.
Aquesta és la raó per la que ens vacunem de la grip cada any. Perque hi ha moltes soques diferents. Amb les noves sempre evolucionant, la vacuna de la grip mai pot amb totes.
Dit d’una altra manera, la mitigació com a estratègia no només accepta milions de morts a EUA o Regne Unit. També aposta per un virus no canviant, estable, tot i que sabem que no és el cas. A més, en facilita la mutació. Així que un cop comptem els morts per milions, podríem veure’n milions més cada any. El Coronavirus es convertiria en un fet recurrent a les nostres vides, com la grip, però molt més mortífer.
La millor manera que té un virus de mutar és tenir milions d’oportunitats. Això és el que una estratègia de mitigació aconseguiria.
Així que si ni fer res ni mitigar són la solució, què ens queda?
La supressió.
Opció 3: Estratègia de supressió
La mitigació no tracta de contenir l’epidèmia, només aplanar la corba una mica. Mentrestant, la supressió prova d’aplicar mesures estrictes per tal de controlar l’epidèmia. Específicament:
- Mesures dures. Ordenar distanciament social sever. Controlem-ho.
- Tot seguit, anar alleujant les mesures per tal que la població pugui gradualment recuperar la seva llibertat de moviment i una vida social normal.
Com seria?
Amb una estratègia de supressió, acabada la primera onada, la xifra de morts encara serà de milers, però no de milions.
Perquè? Perque així no només tallem d’arrel el creixement exponencial de casos. També tallem la ràtio de mortalitat, ja que el sistema sanitari no col.lapsa. He utilitzat en aquest cas una taxa de mortalitat del 0,9%, més o menys el que s’observa a Corea del Sud actualment, país que ha estat el més exitós en la supressió.
Sembla senzill, oi? Tothom hauria de seguir l’estratègia de supressió.
Perque estan dubtant els governs?
Temen tres coses:
- El primer tancament duraria mesos, fet que sembla inacceptable per molts.
- Un tancament de mesos destruïria l’economia.
- Tampoc solucionaria el problema, només el postposaria. Tot i les mesures de distanciament social, molta gent moriria igualment.
Així és com l’equip de l’Imperial College va modelar les supressions. Les línies verda i groga representen diferents escenaris de supressió. És clar que no té bona pinta. S’hi veuen pics enormes, així que què més dóna?
Arribarem a aquestes qüestions en un moment, però hi ha quelcom més important a notar abans.
Aquesta visió està totalment equivocada.
Presentat així, les opcions de mitigació i supressió, una davant de l’altra, no semblen massa atractives. O mor molta gent aviat i no danyem l’economia, o símplement postposem les morts.
Però aquesta falsa dicotomia no té en compte el valor del temps.
3. El valor del temps
A l’article anterior, vam veure el valor que actuar a temps tenia sobre el nombre de morts. Cada dia, cada hora que esperem a prendre mesures, el fil exponencial segueix avançant. Vam veure com un sol dia podia reduïr un 40% les morts.
Tanmateix, el temps és encara més valuós.
Estem a punt d’afrontar l’onada de pressió més forta de la història pels nostres sistemes de salut. Estem poc preparats i ens enfrontem a un enemic que coneixem poc. No és la millor situació a les portes d’una guerra.
Si estiguéssis a punt d’enfrontar-te al pitjor enemic, del qual desconeixes moltes coses, i tinguéssis dues opcions, córrer cap a ell o escapar i guanyar temps, quina escolliries?
Això és el que necessitem fer avui. El món desperta. Cada dia que retardem el Coronavirus, ens podem preparar millor. La següent secció detalla què guanyaríem amb una mica més de temps.
Reduïr el nombre de casos
Amb una supressió efectiva, el nombre de casos reals baixaria dràsticament de la nit al dia, com vam veure a Hubei la setmana passada.
Avui hi ha 0 casos nous de Coronavirus en tota la regió de Hubei, d’uns 60 milions de persones.
Els diagnòstics van créixer encara durant un parell de setmanes, però tot seguit van anar baixant. Amb menys casos, la mortalitat començà a baixar també. Els danys col.laterals també disminuïren: menys persones acabaven morint per causes no realcionades amb el virus.
La supressió ens portaria a:
- Menys casos totals de Coronavirus
- Alleujament immediat del sistema sanitari i de les persones que en formen part
- Reducció de la mortalitat
- Reducció dels danys col.laterals
- Possibilitat que els professionals sanitaris que han estat aïllats i quarantinats millorin i puguin tornar a la feina. A Itàlia, els sanitaris representen el 8% dels contagiats.
Entendre el problema real: testeig i seguiment
Ara mateix, el Regne Unit i els Estats Units ignoren totalment la magnitud dels seus respectius casos reals. No sabem quants n’hi ha, tan sols que el nombre oficial està equivocat i que el real s’apropa a les desenes de milers de casos. Això ha passat per manca de testeigs i de seguiment.
- En unes poques setmanes, els testeigs massius podrien començar. Amb la informació que en treuríem, podríem definitivament conéixer la magnitud del problema, on hauríem de ser més agressius i quines comunitats són sanes i estàlvies.
- Nous mètodes de testeig podrien accelerar les proves i abaratir els costos substancialment.
- També podríem organitzar una operació de seguiment com la de la Xina i altres païssos asiàtics, on puguem identificar tots els malalts i posar-los en quarantena. Això ens donaria tones de dades per tal que el distanciament social fos més efectiu: si sabem on és el virus, podem apuntar a aquests llocs només. Això no és complicat, és com parts d’Àsia han pogut controlar l’esclat sense haver de prendre mesures draconianes com les que són essencials ara en altres païssos.
Les mesures explicades en aquesta secció (testeig, seguiment) han aconseguit limitar el creixement del Coronavirus a Corea del Sud, que no ha hagut d’arribar al límit del distanciament social.
Augmentar capacitats
Els EUA (i sembla ser que el Regne Unit) estan a punt d’anar a la guerra sense armadura.
Tenen mascaretes per dues setmanes, pocs equipaments de protecció personal (PPE), insuficients respiradors artificials i llits d’UCI, escasses màquines d’oxigenació de la sang (ECMO)… En resum, totes les causes per les quals la mortalitat seria tan alta si només féssin servir tàctiques de mitigació.
Tot i així, si aconsegueixen guanyar temps, poden capgirar-ho.
- Temps per adquirir equipament necessari per la següent onada.
- Temps per augmentar la producció de mascaretes, PPEs, respiradors, ECMOs i qualsevol altre necessitat crítica per reduïr la taxa de mortalitat.
Dit d’una altra manera; no es necessiten anys per construïr l’armadura necessària, n’hi hauria prou amb setmanes. Fem el possible per encetar la producció ara. Els païssos es movilitzen. La gent està sent creativa, per exemple imprimint parts de respiradors en 3D. Podem fer-ho. Només necessitem una mica més de temps. No esperaries una mica per tenir una bona armadura abans d’enfrontar-te a un enemic mortal?
No és l’únic que necessitem, però. També necessitarem sanitaris tan aviat com sigui possible. Com? Es pot entrenar gent per assitir a infermeria, podem recuperar metges retirats. Ja s’està fent a Europa, però necessitem temps. Ho podrem fer sempre que no col.lapsi tot, és clar.
Contagi públic menor
La població dels Estats Units està espantada. El Coronavirus és nou. Hi ha moltes coses que no saben com fer encara! La gent ha après a deixar de donar-se la mà. Però s’abracen. No obren portes amb el colze. No es renten les mans després de tocar un pom de porta. No desinfecten les taules abans de seure-hi.
Quan tinguin suficients mascaretes, es podran fer servir fora del sistema de salut. Però ara estan millor on es necessiten més. Si no fossin tan escasses, la gent les hauria de portar de manera quotidiana per evitar infectar altres persones, i amb la deguda preparació reduïr també la probabilitat que els que les porten s’infectin. Mentrestant, portar alguna cosa és millor que res.
Totes, mesures prou barates per a reduïr la ràtio de transmissió. Com menys es propagui el virus, menys mesures necessitarem en el futur per contenir-lo. Però necessitem temps per educar al públic en aquestes mesures i equipar-los davant la situació.
Entenent el virus
Sabem poc del virus. Però cada setmana, centenars d’articles científics són publicats.
Finalment el món s’ha unit contra l’enemic comú. Investigadors d’arreu del món s’estan mobilitzant per entendre millor aquest virus.
Com s’escampa el virus?
Com pot ser alentit el contagi?
Quin és el percentatge de portadors assimptomàtics?
Són contagiosos? Com de contagiosos?
Quins són els millors tractaments?
Quant de temps sobreviu?
En quines superfícies?
Com afecten a la transmissió les diferents mesures de distanciament social?
Quin és el seu cost?
Quines són les millors pràctiques de seguiment?
Com de fiables són els nostres testeigs?
Respostes clares a aquestes preguntes ens ajudaran a crear una resposta tan específica com sigui possible tot minimitzant els danys col.laterals socials i econòmics. I aquests començaran a aparéixer en setmanes, no anys.
Trobar Tractaments
No només això. I si trobem un tractament eficaç en les properes setmanes? Cada dia guanyat ens hi apropa més. Ara mateix existeixen alguns candidats, com el Favipiravir o la Cloroquina. Oriol Mitjà, a Barcelona, està treballant per afeblir la capacitat de contagi dels infectats. I si resultés que trobem un tractament en dos mesos? Com d’estúpids semblaríem si haguéssim deixat morir milions de persones per seguir només una estratègia mitigadora?
Comprendre el cost-benefici
Tots els factors de dalt poden ajudar a salvar milions de vides. Aquest fet hauria de ser suficient. Desafortunadament, els polítics no poden pensar només en les vides dels contagiats. Han de pensar en tota la població, i les mesures de distanciament social tenen impacte en altres.
No sabem del cert quant redueixen la transmissió aquestes mesures. Tampoc tenim idea del cost social i econòmic.
No és molt difícil decidir quines mesures emprar sense conéixer el seu cost ni benefici?
Unes quantes setmanes ens donarien temps suficient per estudiar-les, entendre-les, prioritzar-les i decidir quines seguir i quines no.
Menys casos, més coneixement del problema, comprenent el virus, el cost-benefici de diferents mesures, educant la població… Aquestes són algunes de les eines bàsiques en la lluita contra el virus, i només necessitem unes setmanes per desenvolupar moltes d’elles. No seria estúpid emprendre una estratègia que ens porti, sense preparació, a la boca del llop?
4. El martell i la dansa
Sabem que l’estratègia de mitigació seria terrible, i que l’estratègia de supressió té un avantatge a curt termini excepcional.
La gent, però, té dret a tenir dubtes:
- Quant durarà exactament?
- Quin preu tindrà?
- Patirem un segon pic d’infecció igual que si no féssim res?
Fem una ullada a com seria una estratègia de supressió efectiva. Podem anomenar-la El martell i la dansa.
El martell
Primer, s’actua ràpidament i agressiva. Per les raons mencionades, donat el valor del temps, volem acabar amb això tan aviat com sigui possible.
La pregunta important és: Què durarà?
La por que tothom comparteix és tancar-se durant mesos, amb el subseqüent desastre econòmic i problemes mentals que pot generar. Aquesta idea va ser desafortunadament resaltada el famós articles de l’Imperial College:
Recordes el gràfic? L’àrea blau clar que va del març al setembre és la que l’article proposa com a martell, la supressió inicial que inclou el distanciament social.
Per als polítics que per una banda veuen l’opció de deixar morir centenars de milers de persones per mitigació i per l’altra aturar l’economia cinc mesos abans de tornar a patir un pic d’infeccions i morts, cap de les opcions semblarà atractiva.
Però no té perquè. Aquest article va ser durament criticat, acusat d’incloure alguns errors bàsics. Ignora, per exemple, el seguiment dels contactes (nucli de les polítiques dutes a terme a Corea del Sud, Xina i Singapur, entre altres), o les restriccions a la mobilitat (crítiques al cas xinès), l’impacte de les grans multituds…
El martell necessita setmanes, no mesos.
Aquesta gràfica mostra els casos nous a la regió de Hubei (60 milions d’habitants) cada dia des del 23 de gener. En dues setmanes el país estava començant a tornar a la feina. En cinc, completament sota control. I en set setmanes, poquíssims nous positius. No oblidem que aquesta és la pitjor zona a la Xina.
I recordem també que aquestes són les barres taronges. Les grises, amb els casos reals (diagnosticats + desconeguts) s’havien reduït molt abans (veure gràfica 9)
Tot i que les mesures foren semblants a les que païssos com Itàlia, Espanya o França estan portant a terme (aïllament, quarantines, restriccions de mobilitat interior i exterior, seguiment dels contactes, testeigs, més nombre d’hospitals), els detalls importen.
La Xina va implementar les mesures més dràsticament. Per exemple, només una persona per domicili podia sortir de casa per comprar essencials un cop cada tres dies. A part, el reforç per mantenir el confinament va ser més sever. És probable que la duresa amb que es van mantenir les mesures aturés més ràpidament l’epidèmia.
A Itàlia, França i Espanya cap de les mesures s’ha aplicat tan efectivament. La implementació no ha estat pas tan estricta. S’hi veu gent pel carrer sense masqueretes. El que resultarà en un cop de martell més lent. Més temps fins que l’epidèmia sigui controlada.
Alguns interpreten que “Les democràcies no poden replicar aquesta reducció de casos”. Estan equivocats.
Durant setmanes, Corea del Sud va patir la pitjor epidèmia a part de la Xina. Ara està totalment controlada. I van aconseguir-ho sense demanar la població que es quedés a casa. Van aconseguir-ho efectuant proves massives, un agressiu control dels contactes i aïllaments i quarantines posteriors.
Si un esclat com el de Corea del Sud pot ésser controlat en setmanes sense necessitat de distanciament social, els païssos occidentals, que ja apliquen un martell prou dur, també poden fer-ho. És qüestió de disciplina, execució i capacitat de la població per la solidaritat i seguiment de les normes necessàries en aquest moment.
I també depèn de la duresa amb que s’apliqui la fase posterior al martell: la dansa.
La dansa
Aplicant el martell al Coronavirus l’has controlat en unes setmanes i estàs més preparat per confrontar-lo de nou. Arribem a la fase de la dansa, un esforç a llarg termini per contenir el virus fins que desenvolupem la vacuna.
Aquest és possiblement l’error més gran que es comet quan es pensa en aquesta etapa: se sol pensar que ens mantindrà a casa mesos. No és la realitat. De fet, les nostres vides podrien tornar aviat a la normalitat.
La dansa als païssos exitosos
Com pot ser que Corea del Sud, Singapur, Taiwan i el Japó hagin patit casos durant un cert temps i no estiguin mantenint la població als seus domicilis?
Al video, el ministre exterior sud-coreà explica com s’ho van fer. Va ser senzill: testeigs, seguiments, aïllaments i quarantines eficaços, a més de prohibició de viatjar.
Aquest article explica l’enfocament a Singapur:
Quines van ser les seves mesures? Les mateixes que Corea del Sud. En el cas de Singapur, van sumar ajudes econòmiques als quarantinats i cancel.lació de viatges.
És massa tard pels altres païssos? No. Aplicant el martell poden disfrutar d’una nova oportunitat.
I si tot i així les mesures són insuficients?
La dansa de l’R
He titulat la fase entre el martell i el descobriment d’una vacuna o tractament la dansa perque en aquesta etapa l’aplicació de mesures no haurà de ser tan dura. Algunes regions patiran encara esclats, altres no. Depenent de l’evolució dels casos, s’haurà d’enfortir el distanciament social o afeblir-lo. Aquesta és la dansa de l’R; un ball de mesures que varia entre tornar a les nostres vides i escampar la malaltia, un ball de l’economia i el sistema sanitari.
Com funciona aquest ball?
Tot gira al voltant de l’R. La ràtio de transmissió del virus. Inicialment, en un país sense preparació, R es mou entre el 2 i el 3. Durant les primeres setmanes de contagi, un infectat contagia entre 2 i 3 persones.
Si R està per sobre d’1, les infeccions creixen de manera exponencial i tenim epidèmia. Si R està per sota d’1, el virus mor.
Durant el martell, l’objectiu és apropar R tan a prop de 0 com sigui possible, tan ràpid com sigui possible. Es calcula que a Wuhan, l’R voltava el 3,9 a l’inici de l’esclat, però va baixar al 0,32 després de les mesures d’aïllament i quarantina.
Un cop a la fase de la dansa, aquestes mesures no s’han de seguir. Només necessites mantenir R per sota de l’1. I es pot aconseguir amb mesures més simples.
Aquesta és una aproximació de com diferents tipus de pacients responen al virus, amb el grau de contagi corresponent. Ningú coneix la forma real d’aquesta corba. Però hem reunit dades de diferents articles científics per aproximar-la.
En contraure el virus, les persones tenen un potencial de contagi diari. Plegats, tots aquests dies de contagi arriben a una mitjana de 2,5.
Es pensa que molts contagis ocorren durant la fase assimptomàtica. Tot seguit, mentre els símptomes apareixen, la gent sol anar al metge, és diagnosticada, i la seva capacitat de contagi disminueix.
Per exemple, si no tens símptomes però estàs infectat, faràs vida normal. Parlaràs amb gent, escamparàs el virus. Quan et gratis el nas i després obris una porta, el proper que toqui la porta i es toqui el nas serà infectat.
Com més creixi dins teu el virus, més infecciosa o infecciós seràs. Quan comencis a tenir símptomes, deixaràs d’anar a la feina, et quedaràs al llit, portaràs mascareta, o aniràs al metge. Com pitjors símptomes, més et distanciaràs socialment, reduïnt la difusió del virus.
Un cop hospitalitzats, i a causa de l’aïllament i cura, els diagnosticats tendeixen a deixar d’escampar el virus, tot i ser molt contagiosos.
Aquí és on es pot veure l’enorme impacte de tals mesures a Singapur o Corea del Sud:
- Si la població és testada massivament, es poden identificar els positius assimptomàtics. En quarantena, no poden escampar el virus.
- Si la població és entrenada per indentificar els símptomes abans, es redueixien els dies en blau, i per tant la capacitat de contagi general.
- Si la població és aillada tan aviat apareixen símptomes, els contagis de la fase taronja desapareixen.
- Si la població és conscient de la necessitat de distància interpersonal, de portar mascaretes, rentar-se les mans i desinfectar espais, escampa molt menys virus durant el periode sencer.
Només si tot això falla es necessiten mesures de distanciament social més severes.
El retorn de la inversió del distanciament social
Si amb totes aquestes mesures ens situem encara per sobre de l’R = 1, necessitem reduïr la mitjana de gent amb que cada persona es troba.
Hi ha maneres molt barates de fer-ho. Prohibir events amb més d’un cert nombre d’assistents (per exemple, 50 o 500), o demanar que es treballi des de casa si és possible.
D’altres són moltíssim més costoses, com el tancament d’escoles i universitats, demanar que tothom es quedi a casa, o tancar bars i restaurants.
Aquesta taula és il.lustrativa, perque encara no tenim dades per mostrar la real. No s’ha realitzat prou investigació al respecte. Enlloc s’han pres totes aquestes mesures de manera que puguem comparar-les.
És una llàstima, perque resulta el gràfic més important que la classe política necessitaria per prendre decisions. Il.lustra, en resum, el que aquesta classe política té al cap.
Durant el periode martell, els els governs volen baixar R tan com sigui possible amb mesures tolerables pel poble. A Hubei van aconseguir baixar fins el 0,32. Potser no seria necessari arribar-hi, potser faríem amb un 0,5 o 0,6.
Però durant el periode dansa, voldran passar tan a prop de l’1 com sigui possible, tot mantenint-nos per sota a llarg termini. Això previndria nous esclats i eliminaria la necessitat de mesures més dràstiques.
El que això significa és que, vulguin o no els líders polítics, el que aconsegueixen és:
- Apuntar totes les mesures possibles per reduïr R
- Tenir una idea del benefici d’aplicar-les: la reducció d’R
- Tenir una idea del cost, econòmic i social.
- Fer un rànquing de les iniciatives basat en el cost-benefici.
- Escollir les que més redueixen R fins a 1 de la manera més barata.
Al principi, la seva confiança en aquests números serà baixa. Però és el que haurien d’estar pensant.
El que necessitem és formalitzar el procés. Entendre que aquest és un joc de xifres en el que hem de saber tan ràpid com sigui possible quina és la nostra R, l’impacte de cada mesura presa per reduïr-la, i el cost social i econòmic de fer-ho.
Només llavors seran capaços de prendre decisions racionals.
Conclusió: guanyar temps
El Coronavirus està encara escampant-se per tot arreu. 152 païssos reporten casos. El temps ens va en contra. Però la manera d’afrontar el problema és clara.
Alguns païssos, especialment aquells que encara no han estat colpejats durament pel virus podrien dubtar si finalment els arribarà l’hora. La realitat és que probablement ja els ha arribat. Símplement encara no s’han adonat. Quan el seu moment arribi, el seu sistema sanitari tindrà encara més problemes que els dels païssos rics, que en general són prou robusts. Millor curar-se en salut. Aquests païssos farien bé en prendre mesures ara mateix.
Per aquells que ja pateixen el Coronavirus, les opcions són clares.
Per una banda, la ruta de la mitigació; crear una pandèmia massiva, col.lapsar el sistema sanitari i portar a la mort milions de persones mentre noves mutacions del virus en van escampant.
Per l’altra, poden lluitar. Poden confinar-se unes poques setmanes per guanyar temps per tothom, crear un pla basat en l’evidència i controlar el virus fins que aparegui la vacuna.
Governs d’arreu, incloent els EUA, Regne Unit, Suïssa o els Païssos Baixos, han optat per la mitigació.
El que significa que s’estan rendint sense tan sols lluitar. Tenen l’exemple de regions que han controlat el virus però decideixen: “Fem allò altre!”
I si Europa hagués fet el mateix el segle passat? “Ja tenim els nazis per tot arreu. No podem guanyar-los. Deixem-ho estar.” És el que molts governs de tot el món estan fent. Ni tan sols proven de lluitar. Els ciutadans han de demandar-ho.
Comparteix
Desafortunadament estan en perill milions de vides. Comparteix aquest article, o qualsevol altre que tracti el tema del Coronavirus, si creus que pots fer que la gent canviï d’opinió. Els responsables polítics han d’entendre la situació per prevenir una catàstrofe. S’ha d’actuar ara.
L’article és el resultat d’un esforç enorme per part de ciutadans de tot tipus treballant-hi sense descans per trobar les investigacions rellevants i adaptar-les en una sola peça.
Gràcies en especial al Dr. Carl Juneau (epidemiòleg i traductor al francès ), Dr. Brandon Fainstad, Pierre Djian, Jorge Peñalva, John Hsu, Genevieve Gee, Elena Baillie, Chris Martinez, Yasemin Denari, Christine Gibson, Matt Bell, Dan Walsh, Jessica Thompson, Karim Ravji, Annie Hazlehurst, i Aishwarya Khanduja. Aquest és un treball d’equip.
