Anyone can publish on Medium per our Policies, but we don’t fact-check every story. For more info about the coronavirus, see cdc.gov.

Coronavirus: Perquè hem d’actuar ara mateix.

Daniel S. Flamarich
Mar 14 · 24 min read

Polítics, comunitats i negocis: Què hem de fer i quan?

Avís: L’autor d’aquest article és Tomas Pueyo, que en va fer una primera versió el 8 de març del 2020 i el va anar revisant amb noves dades els dies següents. La meva traducció és del dia 13 de març. L’article original pot ser llegit aquí.

Revisat el 13/3/2020. Afegida una actualització sobre estratègies de conteniment i mitigació. Aquest article, en la seva versió original en anglès i altres 11 traduccions ha rebut més de 17 milions de visites.

Amb tot el que està passant amb el Coronavirus, pot resultar difícil saber quines decisions pendre. Hauríem d’esperar més informació? Hauríem de fer alguna cosa avui? Quina, exactament?

Aquí tenim un resum del que aquest article cobrirà, amb abundants gràfics, dades i models de diferents fonts:

  • Quants casos de Coronavirus hi haurà a la teva àrea?
  • Què passarà quan aquests casos es materialitzin?
  • Què hauríem de fer?
  • Quan?

Quan acabis de llegir l’article, tot això et quedarà clar:

El Coronavirus s’està apropant.
Ho fa a una velocitat exponencial: gradualment i sobtada.
És qüestió de dies. Potser d’una o dues setmanes.
Quan ho faci, el sistema sanitari podria col.lapsar.
Molts ciutadans hauran de ser atesos en passadissos.

Els treballadors sanitaris no podran més. Gent morirà.
Hauran de decidir a quin pacient va l’oxígen i quin pacient morirà.
La manera de mitigar la situació és el distanciament social. No demà. Avui.
Això significa mantenir la gent a casa. Tanta i tant de temps com sigui possible.

Com a polític, membre de comunitat o associació, o empresari, tens la responsabilitat de prevenir aquesta situació.

Ara podries preguntar-te: I si estem exagerant? Se’n riuran de mi? S’enfadaran? Semblaré un estúpid? No seria millor esperar a que altres facin el primer pas? Podria danyar massa l’economia fer-ne un gra massa?

Però en dues o quatre setmanes, quan el món sencer s’aturi, quan el dies de distanciament social hagin salvat vides, ningú podrà criticar-te. Et donaran les gràcies per haver pres la decisió correcta.

D’acord doncs, som-hi.

1. Quants casos de Coronavirus hi haurà a la teva àrea?

Creixement per territori

El nombre total de casos va créixer exponencialment fins que la Xina els va contenir. Però el virus es va filtrar a fora, i ara és una pandèmia que ningú pot aturar.

Ara mateix, aquest fet es deu a Itàlia, Iran i Corea del Sud.

Hi ha tants casos a Corea del Sud, Itàlia i la Xina que la resta de països a penes es poden discernir, així que ampliem la cantonada on estan representats a la següent gràfica.

Hi ha dotzenes de països amb creixements exponencials de casos. La majoria són països occidentals.

Línia vermella: Països a partir d’aquest umbral doblen els seus casos cada 2 dies.

Si continuéssim amb aquest tipus de creixement, la situació seria la següent:

Basat en el grau de creixement entre el 6 i el 7 de març, durant 7 dies.

Si volem entendre el que està a punt de passar, i com mitigar-ho, hem de posar la mirada als casos que ja han passat per la mateixa situació: Xina, païssos orientals amb l’experiència del SARS, i Itàlia.

Aquest és un dels gràfics més importants alhora d’entendre la situació.

Les barres taronges mostren els nombres oficials de casos diaris a la província de Hubei, és a dir, quantes persones eren diagnosticades al dia.

Les barres grises mostres els casos reals de Coronavirus. El centre de control de malalties xinès (CDC) va trobar aquestes xifres preguntant als pacients durant els diagnòstics en quin moment els símptomes van començar.

És importantíssim entendre que aquests casos reals eren desconeguts en aquell moment. Només podem saber-los ara mirant enrere. Les autoritats, en principi, ignoren que algú té símptomes, només poden saber que algú va al metge i és diagnosticat.

Això significa que les barres taronges mostren el que sabien les autoritats sanitàries, i les barres grises el que realment estava passant.

El dia 21 de gener, el nombre de nous casos diagnosticats explota: prop de 100 nous casos. En realitat, la xifra era de 1500 infectats, creixent exponencialment. Però ningú ho sabia. Només sabien que de cop, apareixeren 100 nous casos de la nova enfermetat.

Dos dies després, Wuhan sencer és tancat. En aquell moment, el nombre diari de nous casos era aproximadament de 400. Apuntem aquest número: una ciutat és tancada quan s’arriben als 400 casos diaris diagnosticats. A Itàlia, per exemple, quan es prèn la mateixa decisió hi havien uns 2500.

Al dia següent, 15 altres ciutats a la província de Hubei són tancades.

Fins el 23 de gener, quan Wuhan es tanca, s’observa un creixement exponencial (barres grises). Els casos reals explotaven. Tan aviat com tanca Wuhan, els casos deixen de créixer. El 24 de gener, quan altres 15 ciutats tanquen, el nombre de casos reals (de nou, les barres grises) s’atura. Dos dies més tard s’arriba al número de casos reals màxim, i des de llavors, ha seguit baixant.

Podem observar també que els casos oficials (barres taronges) seguíen creixent exponencialment. Durant 12 dies més, la impressió és que la infecció està explotant, tot i que no ho feia. Símplement els símptomes eren més greus en aquell moment i els pacients estaven anant més als metges, que ja alertats, havien dissenyat un sistema d’identificació de casos millor.

Aquesta idea de casos oficials i reals és important. Guardem-la per a més tard.

La resta de regions de la Xina van ser ben coordinades pel govern central, així que van pendre ràpides i dràstiques mesures. Aquest és el resultat:

Cadascuna de les línies de les regions xineses teníen potencial per esdevenir exponencials, però gràcies a les mesures preses al final del mes de gener, el virus es va aconseguir aturar.

Mentrestant, Corea del Sud, Itàlia i Iran van tenir un mes sencer per aprendre de l’exemple, però no ho van fer. Van començar amb el mateix creixement exponencial de Hubei, però van avançar en casos tota la resta de regions xineses abans que acabés el mes.

Païssos orientals

T’has preguntat perquè, si Corea del Sud està patint una explosió de casos, no ho estan fent altres païssos veïns com Japó, Taiwan, Singapur, Tailàndia o Hong Kong?

Tots ells van patir el SARS l’any 2003, i van aprendre com de viral i letal podia esdevenir una situació semblant, així que s’han pres la situació seriosament des del principi. Per això tots els seus gràfics, tot i començar a créixer molt abans, no mostren creixements exponencials.

Fins aquí, hem vist l’explosió del Coronavirus i com alguns governs s’adonaren del perill, aconseguint contenir-la. Però la història de la resta de païssos que observarem ara és totalment diferent.

Abans d’ocupar-nos d’ells, una nota sobre Corea del Sud. El seu cas és probablement una anomalia. El virus va ser contigut durant els primers 30 casos. El pacient 31, però, va comportar-se de manera especial; va passar el virus a milers de persones (ja que aquest pot ser traspassat en fase assimptomàtica), i les autoritats no van adonar-se fins que era massa tard. Ara paguen les conseqüències d’un sol cas. Tot i així, els esforços coreans de conteniment són favorables. Itàlia ja els ha superat en contagis, i Iran els superarà el dia 10 de març.

Estat de Washington (EUA)

Hem observat el creixement als païssos occidentals, i com de dolentes són les prediccions per una sola setmana. Imaginem per un moment que no contenim el virus com ho va fer Wuhan o altres zones occidentals. L’epidèmia seria col.losal.

Podem entendre l’estat de Washington com el Wuhan dels Estats Units. El nombre de casos creix exponencialment. És, ara mateix, de 140.

Quelcom interessant apareix en aquest cas, però. La ràtio de mortalitat és enorme: 3 casos i una mort.

Sabent que en altres indrets la mortalitat fluctua entre el 0.5% i el 5%, com pot ser que a Washington fos del 33%?

La resposta és que el virus va estar propagant-se incontroladament durant setmanes sense ser detectat. No és que hi haguéssin tres casos, és que les autoritats només en coneixien tres. I un d’aquests va morir perque com més seriosa la situació de salut, més possible és ser testat.

És semblant a la situació de les barres taronges i grises a la Xina. A Washington, només es tenia coneixement de les barres taronges (casos oficials), i certament era un número acceptable; 3. Però en realitat hi havia centenars de casos reals, potser milers.

El problema és clar. Necessitem el nombre de casos reals, no els oficials. Com podem estimar-los? Hi ha algunes maneres, com la d’aquest model.

Podem estimar mitjançant les morts. Si hi ha morts a la teva regió, pots utilitzar la xifra per saber el nombre real de casos. Sabem aproximadament què triga una persona en ser infectada i morir (de mitjana, uns 17,3 dies). Això significa que una persona que morí el 29 de febrer a Washington va ser infectada aproximadament el dia 12.

Si utilitzem una tasa de mortalitat de l’1%, podem saber que el dia 12 hi havien uns 100 casos més, a part de la persona que morirà el dia 29.

Ara emprem el temps mitjà que triga el Coronavirus en doblar els casos, que resulta ser 6,2. Això ens porta a veure que, durant els 17 dies que aquesta persona triga en morir, els casos es multipliquen per 8 aproximadament (2 elevat a 17/6). El que ens porta a la xifra de 800 casos reals davant cada mort.

L’estat de Washington té ara mateix 22 morts. Un càlcul ràpid ens mostra uns 16000 casos reals. Tants com els casos oficials d’Itàlia i Iran junts.

Amb una mica més de detall, veiem que 19 d’aquestes morts provenen d’un mateix grup o cluster, que pot no haver infectat amb tanta virulència. Així que si considerem aquests 19 casos com un de sol, i sumem 4 morts només, el model ens mostra uns 3000 casos reals.

Trevor Bedford , en la seva anàlisi, té en compte el tipus de virus i les seves mutacions per projectar el nombre de casos actualment:

La conclusió és que existeixen uns 1100 casos reals a l’estat de Washington.

Cap d’aquests apropaments al fenomen és perfecte, però tots ells apunten a un mateix missatge: No coneixem el nombre de casos reals, però és molt més alt que l’oficial. No són centenars. Són milers, potser fins i tot més.

Badia de San Francisco

Fins el 8 de març, la badia de San Francisco estava lliure de morts per Coronavirus, així que el nombre de casos reals era molt difícil de discernir. La xifra oficial era de 86, però els Estats Units no tenen prous kits mèdics de testeig, així que no fan prou proves a pacients. Tot i que el govern va provar de crear el seu propi test, va fracassar en l’intent.

A dia 3 de març, aquest és el número de tests realitzats en diferents païssos:

Turquia, sense casos de Coronavirus, va realitzar 10 vegades més proves diagnòstiques per habitant que els Estats Units. La situació no ha millorat gaire, amb una xifra de tests del voltant de 8000 en total.

A la badia de San Francisco van testar tothom que va viatjar o va estar en contacte amb viatjants, el que significa que coneixien els casos relacionats amb viatges, però desconeixien els locals. Tenint una idea de la relació entre infecció per mobilitat i infecció local, també podem apropar-nos a la xifra de casos reals.

Les dades de Corea del Sud són de bastant qualitat, així que vaig estudiar aquesta ràtio. En el moment en que allà tenien 86 casos, el percentatge d’infecció local era del 86% (és una coincidència que la xifra sigui la mateixa).

Amb aquest número, podem calcular els casos reals. Si l’àrea de la badia de San Francisco té avui 86 casos, és probable que els reals rondin els 600.

França i París

França assegura tenir 1,400 casos i 30 morts. Emprant els dos mètodes que hem vist, veiem que la xifra real està entre els 24000 i els 140000.

Deixeu-me repetir aquesta dada: El nombre de casos reals a França és possiblement entre un i dos ordres de magnitud més alt que els oficials.

Si no em creieu, fem una ullada al gràfic de Wuhan novament:

Si sumem les barres taronges fins el dia 22 de gener, ens surten 444 casos. Sumem-hi ara les barres grises també: arribem als 12000 casos. Quan Wuhan pensava que hi havia 444 casos, en realitat patia una xifra 27 vegades més alta. Si França pensa que té 1400 casos, podria ser que la realitat s’apropi a desenes de milers reals.

El mateix s’aplica a París. Amb uns 30 casos dins de la ciutat, el nombre real de casos podria pujar a desenes o fins i tot milers. Amb 300 casos a la regió d’Ile-de-France, els casos totals allà podrien superar les desenes de milers.

Espanya i Madrid

Espanya mostra números molt similars als de França, 1200 casos davant dels 1400 francesos, i ambdós païssos amb 30 morts. Això implica que la mateixa regla s’aplica; Espanya pot estar rondant els 20000 casos.

A la Comunidad de Madrid, amb 600 casos oficials i 17 morts, els casos reals estaran entre els 10000 i els 60000.

Si estàs llegint aquestes dades i pensant “Impossible, no pot ser veritat”, pensa en això: Amb aquestes xifres, Wuhan ja havia estat tancada.

I si t’estàs dient “Bé, Hubei només és una regió”, deixa que et recordi que té una població de 60 milions de persones, essent més gran que Espanya, més o menys del tamany de França.

2. Què passarà quan aquests casos de Coronavirus es materialitzin?

El Coronavirus és aquí. Està amagat, però creix exponencialment.

Què passarà en altres païssos quan arribi? És fàcil de saber si mirem els exemples de Hubei i Itàlia.

Mortalitat

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) afirma que la mortalitat (percentatge de gent que contrau el virus i mor) és del 3,4%. Com que aquest nombre està fora de context, deixeu-me explicar-lo.

Resulta que la mortalitat depèn del país i del moment en el temps. 0,6% a Corea del Sud i 4,4% a l’Iran. Quin és el número doncs? Utilitzem un truc per saber-ho.

Les dues maneres de calcular la mortalitat són morts/casos totals i morts/casos tancats. La primera possiblement resultarà en una subestimació, ja que molts casos oberts acaben, encara, en morts. La segona, per altra banda, pot resultar en una sobrestimació, perque les morts acaben en casos tancats abans que les recuperacions.

El que he fet és mirar com evoluciona cada una en el temps. Els dos nombres han de convergir al mateix resultat quan tots els casos siguin tancats, així que si projectem tendències passades al futur, podrem tenir una idea de la mortalitat.

Al proper gràfic, veiem que la mortalitat a Xina és ara entre el 3,6% i el 6,1%. Si ho projectem al futur, sembla convergir al 3,8–4%. El doble de l’estimació actual, i 30 vegades pitjor que la grip comuna.

Tot i això, està tret de dues realitats molt diferents; Hubei per una part, i la resta de Xina.

La mortalitat a Hubei probablement convergeixi al 4,8%. Per altra banda, a la resta de la Xina ho farà cap al 0,9%.

Els números per l’Iran, Itàlia i Corea del Sud, els únics païssos amb nombres de morts suficients com per a que la projecció sigui relevant:

Les morts/casos totals de tant Iran com Itàlia convergeixen cap al 3–4%.

El cas de Corea del Sud és el més interessant perque aquests dos nombres estan completament desconnectats. Morts/casos totals és 0,6%, però morts/casos tancats puja al 48%. Opino que estan passant algunes coses curioses aquí. Primer, Corea del Sud està testant tothom (amb tants casos oberts, la mortalitat sembla baixa) i deixant els casos oberts més temps (tancant casos ràpidament així que moren pacients). Segon, gaudeixen de molts llits d’hospital (gràfic 17.b). Poden haver altres raons que desconec. El que és relevant és que la ràtio de morts/casos es mou al voltant del 0,5% des del principi, cosa que suggereix que es quedarà allà, a causa probablement del sistema sanitari i de la gestió de la crisi.

Per altra banda, el cas menys rellevant és el del creuer Diamond Princess. Amb 706 casos, 6 morts i 100 recuperacions, la mortalitat serà de l’entre l’1% i el 6,5%.

Notem també que la distribució d’edats en cada país tindrà també impacte. Com que la mortalitat és major en edats avançades, païssos amb poblacions envellides, com el Japó, seran més complicades de predir que altres més joves, com Nigèria. Altres factors climàtics com la humitat i la temperatura també han de ser tinguts en compte, tot i que per ara no està clar del tot com impacten en la infecció i mortalitat.

Això és el que podem concloure:

  • Els païssos ben preparats veuran una mortalitat d’entre el 0,5% (Corea del Sud) i el 0,9% (resta de Xina).
  • Els païssos que no actuïn patiran entre el 3% i el 5% de mortalitat.

Dit d’una altra manera, actuar amb rapidesa pot reduïr la mortalitat en un factor de 10. I això és només sobre mortalitat. Actuar amb prestesa també redueix els casos totals, convertint la decisió en senzilla.

Així que què necessitem per preparar-nos?

La pressió que suportarà el sistema sanitari

Un 20% dels positius requereixen hospitalització, un 5% cures intensives, i un 2,5% cures molt intensives amb ajudes especials, com ECMO (Oxigenació per membrana extracorpòria).

La majoria de casos són lleus.

El problema és que equips com els ECMO no poden ser produïts ni comprats amb facilitat. Uns anys enrere, per exemple, els Estats Units disposaven d’un total de 250 equips d’ECMO.

Imaginem 100000 nous infectats, molts d’ells volent testar-se. Uns 20000 hauran de ser hospitalitzats, 5000 necessitaran de cures intensives, i uns 1000 necessitaran màquines de les que no disposem a hores d’ara. I això amb només 100000 casos.

I no tenim en compte altres problemes, com les masqueretes. Un país com els Estats Units posseeix només un 1% de les que necessita per als seus treballadors sanitaris. Si apareixen molts casos sobtadament, només tindrà masqueretes per dues setmanes.

Païssos com el Japó, Corea del Sud, Hong Kong o Singapur, igualment que les regions xineses fora de Hubei, estaven preparades, i han tractat els pacients degudament.

La resta de païssos occidentals segueixen els passos de Hubei i Itàlia. Què està passant doncs?

Com és un sistema sanitari col.lapsat?

Les històries del que va passar a Hubei i les d’Itàlia comencen a semblar-se sinistrament. Hubei va construïr dos hospitals en 10 dies, però tot i així estaven completament abrumats per l’assistència de milers d’infectats potencials buscant atenció mèdica. Ambdós hospitals van haver d’atendre pacients als passadissos i a les sales d’espera.

Aquest fil de Twitter explica la situació a Itàlia.

Professionals sanitaris passen hores amb el mateix equipament protector, perque símplement no n’hi ha prou. Com a resultat, no poden abandonar les àrees infectades en hores. Quan per fí poden, estan exhausts i deshidratats, a penes aguanten en peu. Els torns s’han cancel.lat. Tothom treballa 24 hores al dia. S’estan cridant a professionals sanitaris jubilats per cobrir les necessitats. Persones sense experiència en infermeria són formats d’un dia per l’altre per cobrir rols crítics en un hospital. Tothom ha d’estar disponible, sempre.

Francesca Mangiatordi, infermera italiana en un moment de la guerra contra el Coronavirus.

Fins que s’infecten, cosa que passa sovint, ja que estan exposades i exposats al virus constantment, a vegades sense prou protecció. Si això passa, han de fer quarantena 14 dies, durant els quals no poden ajudar. En el millor dels casos, es perden 2 setmanes. En el pitjor, moren.

El pitjor passa a les sales de cures intensives si no hi ha prou equipament ECMO o respiradors artificials. És impossible compartir aquests equips, així que els professionals sanitaris es troben en la situació d’haver de decidir qui els utilitza. El que significa realment que han de decidir qui viu i qui mor.

“Després d’uns dies, vam haver de decidir. […] No podíem intubar tothom. Vam decidir en base a l’edat i l’estat de salut.” — Christian Salaroli, Metge italià.

Personal sanitari en equip protector atenent pacients del Coronavirus, en una sala de cures intensives a l’hospital de Wuhan, Xina, el passat 6 de febrer. (China Daily/Reuters), via Washington Post

Aquesta situació és la que causa una mortalitat del 4% en comptes del 0,5%. Si volem que la nostra ciutat o territori no arribi a aquest 4%, hem d’actuar.

Imatges satèl.lit mostren el cementiri de Behesht Masoumeh, a la ciutat iraniana de Qom. Foto: ©2020 Maxar Technologies. Via The Guardian i The New York Times.

3. Què hem de fer?

Aplanant la corba

Tenim davant una pandèmia. No podem fugir-ne. No pot ser eliminada. El que sí podem és reduïr el seu impacte.

Alguns païssos han actuat exemplarment. El millor, Taiwan, que està molt connectat amb la Xina i tot i així no ha passat dels 50 casos. En aquest article s’expliquen les mesures preses molt a l’inici del problema, enfocades especialment en el conteniment.

Tot i que ells han pogut contenir el virus, molts altres païssos no disposaven de l’experiència de Taiwan. Així que juguen a una altra lliga, la de la mitigació. Necessiten fer aquest virus tan inofensiu com sigui possible.

Si reduïm les infeccions tant com sigui possible, el nostre sistema sanitari podrà ocupar-se dels positius molt millor, baixant a l’ensems la mortalitat. Si aconseguim allargar aquest temps, a més, arribarem a un punt en que la majoria de la població podrà ser vacunada, eliminant el risc del tot. Resumint, la nostra meta no és eliminar els contagis, sinó postposar-los.

Com més postposem els casos positius (aplanem la corba), millor funcionarà el nostre sistema sanitari, més baixarà la mortalitat, i més població vacunada tindrem.

Com aplanem la corba?

Distanciament social

És simple i funciona: distanciem-nos.

Si tornem al gràfic de Wuhan, recordaràs que en el moment del tancament general, els nombre de casos va baixar. És degut a que la gent va deixar d’interaccionar, i el virus no va guanyar terreny.

El consens científic actual és que el virus pot escampar-se fins a 2 metres si algú tus. Més enllà, les gotetes cauen a terra i no són capaces d’infectar.

El més perillós són les superfícies que toquem. El virus pot sobreviure fins a 9 dies en diferents superfícies com el metall, ceràmiques i plàstic. Poms de porta, taules, o botons d’ascensors poden ser vectors d’infecció.

L’única manera de reduïr les possibilitats d’infecció és el distanciament social. Mantenir la gent a casa tant com sigui possible, fins que la situació millori.

Aquest fet ja s’ha comprovat abans, com a la pandèmia del 1918.

Lliçons apreses de la pandèmia de grip del 1918

Podem observar que la ciutat de Philadelphia no va actuar amb rapidesa, i va patir una mortalitat enorme. Comparem-la amb la ciutat de St Louis, que sí va pendre mesures.

I mirem ara Denver, que va pendre mesures però que les va abandonar parcialment. van tenir dos pics, amb el segon més acusat.

Si generalitzem, això és el que veiem:

Mortalitat segons temps de reacció en dies.

El gràfic mostra, per la grip del 1918, quantes morts més per ciutat van ser causades depenent de com ràpid es va actuar. Per exemple, St Louis va actuar 6 dies abans que Pittsburgh, i va patir menys de la meitat de morts per ciutadà. Actuar 20 dies abans significà de mitjana reduïr les morts a la meitat.

Itàlia se n’ha adonat. Primer va tancar la Llombardia un diumenge, i al dia següent va tancar tot el país.

Esperem veure resultats aviat, tot i que passaran possiblement dues setmanes fins que això passi. Recordem Wuhan: un retard de 12 dies entre l’anunci del tancament i el moment en què els casos oficials (barres taronges) van començar a baixar.

Com poden els polítics contribuïr al distanciament social?

Els polítics no s’estan preguntant si haurien d’actuar, sinó quina mesura concreta és l’apropiada.

Existeixen diverses fases de control epidèmic, començant per l’anticipació fins l’erradicació. El que passa és que és massa tard per aquestes opcions. Amb l’actual nivell de casos, les úniques opcions són contenir i mitigar.

Conteniment

El conteniment assegura la identificació, control i aïllament de tots els casos. És el que Singapur, Hong Kong, Japó i Taiwan han fet tan bé. Ràpidament han limitat l’entrada de persones, han identificat els malalts, els ha aïllat, han protegir els seus treballadors sanitaris amb equip adequat, comprovat els seus contactes, quarantinat si era necessari… Això funciona extremadament bé si estem preparats i ho fem aviat, i a més l’economia no se’n ressentirà tant.

Ja hem comentat l’estratègia de Taiwan. Però la de la Xina també és prou bona. És al.lucinant fins on van arribar per mantenir el virus a ratlla. Per exemple, van formar 1800 equips de 5 persones fent seguiment de cada infectat, les persones amb que van tenir contacte, i les persones amb que aquests van tenir contacte també. Els van aïllar a tots. Així van contenir el virus en un país de més de mil milions de persones.

No és el que els païssos occidentals estan fent. I ja és massa tard. El recent anunci dels Estats Units de prohibir gran part dels viatges provinents d’Europa és certament una mesura de contenció en un país que té ara mateix el triple de casos que tenia Hubei quan va tancar, creixent exponencialment. Com podem saber si és suficient? Resulta que podem, mirant la prohibició de viatjar aplicada a Wuhan.

Aquí veiem l’impacte que la prohibició de viatjar va tenir en l’alentiment de l’epidèmia. El tamany de les bombolles mostra el número de casos diaris. La línia superior mostra els casos si no s’actua. Les altres dues, mostren l’impacte si el 40% i el 90% de viatges són cancel.lats. Aquest model teòric va ser creat per epidemiòlegs, perque no tenim manera de saber-ho del cert.

Si no hi veus gaire diferència, és normal. És molt difícil veure canvis en el desenvolupament d’una epidèmia.

Els investigadors estimen que la cancel.lació de viatges al Wuhan només va retardar entre 3 i 5 dies el contagi a la Xina.

Però com pensaven els investigadors que seria la reducció de transmissió?

El bloc superior és el mateix de l’anterior gràfic, i els dos restants mostren ràtios de transmissió decreixents. Si la transmissió baixa un 25% (mitjançant el distanciament social), aplana la corba i retarda el pic 14 setmanes. Baixant la transmissió al 50%, ni tan sols podem veure l’epidèmia començant.

La cancel.lació de viatges dels Estats Units a Europa és bona. Ens ha donat unes quantes hores, potser un dia o dos. Però no més. No és suficient. Només és contenció, quan el que necessitem és mitigació.

Un cop hi ha centenars o milers de casos a la població, impedir que vinguin més, controlar els existents i aïllar els seus contactes ja no és suficient. El següent nivell és la mitigació.

Mitigació

La mitigació requereix un fort distanciament social. La gent necessita deixar de sortir per baixar la ràtio de transmissió (R), de R=~2–3 que el virus segueix sense mesures preses, a un R de menys d’1, per tal que mori.

Les mesures a prendre inclouen el tancament d’empreses, tendes, trànsit massiu, escoles…Com pitjor sigui la situació, més fort hauria de ser el distanciament social. Com abans prenguem mesures dures, menor serà el temps que aquestes hauran d’existir, més fàcil serà identificar casos futuribles, i menys persones seran infectades.

Que és, en resum, el que va haver de fer Wuhan. És el que Itàlia s’ha vist obligada a fer. Quan un virus s’escampa com aquest, l’única mesura és tancar les àrees infectades i aturar-lo d’una vegada per totes.

Amb milers de casos oficials i desenes de milers de reals, aquesta és l’estratègia que Iran, França, Espanya, Alemanya, Suïssa o els Estats Units han se seguir.

I no ho estan fent.

Algunes empreses fan treballar des de casa.
S’estan cancel.lant alguns events massius.

Algunes àrees afectades es quarantinen.

Totes aquestes mesures alentiran el virus. Baixaran la transmissió dels 2,5 al 2,2, potser al 2. Però no són suficients per portar-nos per sota de l’1 durant un temps sustingut i aconseguir aturar l’epidèmia. I si no podem arribar-hi, al menys necessitem apropar-nos a l’1 tant de temps com sigui possible per aplanar la corba.

Així que la pregunta acaba sent: Quins són els pros i contres de les accions que hem de fer per baixar l’R per sota de l’1? L’exemple italià ens ofereix aquest menú:

  • Ningú pot sortir ni entrar en àrees tancades, excepte per raons familiars i de feina.
  • Els moviments dins les àrees han d’aturar-se, excepte justificats per raons urgents.
  • Es recomana que es quedin a casa les persones amb símptomes (infecció respiratòria i febre).
  • Els dies lliures del personal sanitari queden suspesos.
  • Tancament de centres educatius (escoles, universitats…), gimnasos, museus, estacions d’esquí, centres culturals i socials, piscines, i teatres.
  • Els bars i restaurants tenen horaris limitats de 6 del matí a 6 de la tarda, amb reorganització interior per tal que hi hagi al menys 1 metre de distància entre persones.
  • Tots els clubs i pubs han de tancar.
  • Tota activitat comercial ha de mantenir la distància d’1 metre entre persones. Si no és possible, l’establiment ha de tancar. Els temples poden obrir mentre mantinguin aquesta distància.
  • Les visites a família i amics als hospitals estan limitades.
  • Les reunions de feina han de ser postposades. S’encoratja el treball des de casa.
  • Tots els events esportius i competicions, públiques o privades, són cancel.lades. Els events més importants poden ser duts a terme a porta tancada.

Dos dies després, van afegir: No, de fet, tots els negocis que no siguin crucials han de tancar. Només transport, farmàcies i queviures poden obrir.

Una estratègia seria incrementar gradualment les mesures. Desafortunadament, això donaria ales al virus. Si volem fer-ho bé, hem de mirar a Wuhan. La gent es queixarà ara, però ho agrairan més tard.

Com poden els empresaris contribuïr al distanciament social?

Hi ha moltes coses que cada negoci ha de determinar, com si obrir o no l’oficina, com conduïr les entrevistes, com gestionar els treballadors per hores…Aquí hi ha l’exemple de la meva companyia, Course Hero, i com va gestionar la comunicació amb els empleats.

Staying Home Club és una bona eina (només en anglès) per veure una llista de polítiques de distanciament emprades per diferents companyies, fins ara unes 328.

4. Quan?

És possible que estiguis d’acord amb el que he dit fins ara, i et preguntis quan has de pendre la decisió. Dit d’una altra manera, en quins moments hem de decidir prendre accions.

Veiem alguns exemples:

  • Si la teva empresa té 100 empleats a l’àrea de Washington, que ha tingut 11 morts per coronavirus (a 8 de març), hi havia un 25% de probabilitats que al menys un empleat estigui infectat, així que hauríes d’haver tancat inmediatament aquell dia.
  • Si la teva empresa té 250 empleats a l’àrea sud de la badia de San Francisco, amb 22 casos oficials a 8 de març i uns probables 54 reals, el dia 9 de març tindries un 2% de probabilitats de tenir algú infectat, així que també hauries de tancar.
  • [A dia 12 de març] Si la teva empresa és a Paris, amb 250 treballadors, avui hi ha un 95% de probabilitats que algú estigui infectat de Coronavirus, així que hauries de tancar demà mateix.

Aquest model està disponible aquí i utilitza etiquetes com “company” (empresa) and “employee” (treballador), però és aplicable a escoles, trànsit, etc.. Així que si només tens 50 empleats a París però tots ells utilitzen el tren, creuant-se amb milers de persones, de cop la probabilitat que algú sigui contagiat és molt més alta i també hauries de tancar.

Si encara dubtes perque ningú que coneixis mostra simptomes, recorda que el 26% dels contagis són causats per pacients assimptomàtics.

Conclusió: El cost d’esperar

Potser fa por pendre la decisió avui, però no hauríem de mirar-nos-ho d’aquesta manera.

Aquí es mostren tres comunitats diferents: una (gris) que no pren cap mesura de distanciament, l’altra (vermell) que les pren el dia n del contagi, i l’altra (verd), el dia n+1. Les xifres són fictícies (Estan triades en semblança al cas de Hubei, amb uns 6000 casos diaris en el pitjor moment). Només pretenen il.lustrar com d’important és un dia en una situació de creixement exponencial. En el cas del dia de retard (vermell), arriba a un pic més gran i més tard, però els casos diaris acaben convergint a zero.

I els casos acumulatius?

En aquest model teòric basat en el cas de Hubei, esperar un dia augmenta els casos en un 40%! Potser, si les autoritats a Hubei haguéssin declarat el tancament el dia 22 de gener en comptes del 23, podrien haver reduït els casos en 20000.

I recordem, això són només casos. La mortalitat seria molt més alta, perque no només hi hauria un 40% més de morts, sinó que ens trobaríem davant d’un col.lapse més gran del sistema sanitari, possiblement multiplicant la mortalitat per 10, com hem vist abans. Un dia de diferència en distanciament social pot acabar multiplicant el nombre de morts al territori.

Aquesta és una amenaça exponencial. Cada dia és important. Quan retardem un dia la decisió, no contribuïm només a uns quants casos més. Possiblement existeixen centenars o milers de casos a la teva comunitat. Cada dia sense distanciament social, els casos creixen exponencialment.

Comparteix

Aquest deu ser un dels pocs moments en la darrera dècada en que compartir un article pot realment salvar vides. Hem d’entendre la situació per prevenir una catàstrofe. El moment d’actuar és ara.

Article original del 8 de Març del 2020: Coronavirus: Why You Must Act Now de Tomas Pueyo.
Traducció de
Daniel S Flamarich.

Tomas Pueyo

Insights about Growth, including Coronavirus Growth

Daniel S. Flamarich

Written by

Data Scientist

Tomas Pueyo

Insights about Growth, including Coronavirus Growth

Welcome to a place where words matter. On Medium, smart voices and original ideas take center stage - with no ads in sight. Watch
Follow all the topics you care about, and we’ll deliver the best stories for you to your homepage and inbox. Explore
Get unlimited access to the best stories on Medium — and support writers while you’re at it. Just $5/month. Upgrade